dimecres, 9 de gener del 2013

Les quatre capitals catalanes interconnectades amb ample UIC amb França


Avui, quan arribava a l’estació de Sants per agafar el rodalies cap a Granollers he sentit per primer cop per la megafonia l’anunci de la sortida de l’Ave i Alvia destinació Figueres-Vilafant.

Primer dia que els passatgers han pogut agafar el nou servei, desprès de la jornada inaugural amb els pallassos de torn, un d’aquells dies en el que tothom vol sortir a les fotos.

Vull fer unes reflexions, desprès d’haver sentit ximpleries per totes bandes i de tots el colors, des de la meva modesta visió d’apassionat del ferrocarril.

Com a tècnic i aficionat, em complauen les fites que s’aconsegueixen amb les noves tecnologies aplicades al ferrocarril, i sobretot a Catalunya, on hem estat pioners en el desenvolupament d’aquest mitjà de transport.

Més que de la posta en marxa del servei del TAV (em nego a anomenar-lo amb aquest nom que em recorda a la “gallina” que vaig haver de dur obligat a la gorra durant un any), m’alegro de la fita de veure per fi interconnectada la xarxa catalana en ample UIC amb Europa, un vell somni que es va iniciar al 1905, quan es va transformar l’ample del Ferrocarril de Sarrià, al moment de l’electrificació i la seva extensió cap al Vallès.

Malgrat que alguns inspirats mesetaris carreguin contra els gavatxos perquè diuen que ells encara no han acabat la seva banda de línia d’alta velocitat (ni falta que els hi fà, ells ja hi són en ample UIC des de sempre). I estic segur que el primer tren a fer el trajecte directe fins a Barcelona serà francès, que us hi aposteu?

Ara bé, per altra banda, penso en el cost enorme d’aquesta infraestructura, i en el que es podia haver fet amb aquest diners en el ferrocarril convencional. Països amb molta més cultura ferroviària com Alemanya, no han apostat per aquesta disbauxa. Això si, tenen una xarxa eficient, amb vies duplicades o quadruplicades, xarxa mallada i no radial, interconnexions amb els aeroports, i per la que es belluguen milers de tones al dia en trens de mercaderies, evitant la circulacions de camions per les autopistes.

Aquí es va instal·lar el tercer carril, més per justificar els peatges a TPFerro de la interconnexió amb Perpinyà que per un convenciment, mentrestant segueixen les manipulacions de contenidors a Portbou per intercanviar d’un vagons als altres a causa de la diferència d’ample.
Un país amb més ample de mires ja faria molts anys que hagués convertit la seva xarxa al ample internacional, sobre tot quan els primers interessats a treure les nostres exportacions cap a Europa som nosaltres.

I no parlem de l’estat de la xarxa convencional, la que agafem la majoria de persones cada dia, l’eterna espera del desdoblament de la línia de Vic, i tants altres greuges comparatius.

És la diferència entre un lloc que va construir les seves primeres línies amb un objectiu econòmic e industrial, per interconnectar les mines amb els llocs fabrils i un altre que la va construir per dur al rei al seu palau.

En fi, m’alegro també pels meus companys de feina de Girona, gracies a la mesura d’abaixar els preus poden venir en el mateix temps que trigo jo des de Granollers, però com deia la cançó, No, companys no és això.