Trens a Noruega II

Una lluita contra la natura


La complicada orografia del país obliga a que la línia del ferrocarril es disputi el terreny amb la carretera, de vegades al costat dels fiords o a les estretes valls. Un cop sortim de Trondheim, ens dirigim cap a la regió dels fiords, travessant les Terres Troll, seguint la ruta E6 fins Oppdal i Dombas.

La via fèrria ens acompanya en molts trams del recorregut, només separant-se pels túnels i viaductes per evitar les pendents.

Paisatges encisadors, el temps s'ha aliat amb nosaltres i un sol esplèndid permet gaudir de la gamma cromàtica de verds, blaus amb el blanc de la neu i els núvols...

Els enginyers van fer aquí una tasca que només aquells que coneixem les línies de muntanya sabem apreciar.

Al Nord vaig trobar un dels intents d’unió de la línia entre Fauske i Narvik. Durant la segona guerra mundial, els alemanys van provar de foradar varis túnels al costat del riu Kovelb. Ara podem contemplar l’obra inacabada convertida en un petit saló dins de l’àrea de descans d’un parador de la carretera.

Deixem la via fèrria a la alçada d' Otta i prenem la carretera 55, travessant el parc nacional de Jotunheimen per la carretera alpina més alta de Noruega.

Vistes fantàstiques, llacs glaçats, gent fent esquí de fons en ple mes de Juny...

Mica en mica les glaceres es van convertint en torrents d’aigua a mida que anem baixant. Cascades impressionants per tots els costats.

Aquesta nit arribem a la regió dels fiords, just a la punta d’una de les branques del Sognefjord, demà a la tarda hem de pujar al Tren de Flam...

continuarà...

Trens a Noruega I

Estació de Trondheim, dilluns 22 de juny, a les 07:30h del matí.

Després de visitar el nord de Noruega, on no hi arriba el ferrocarril, cap a les 20h arribem a la ciutat de Trondheim (es pronuncia Tronyeim). Al acostar-nos a la població des de l'aeroport ja identifico les primeres vies que venen del nord, des de la localitat de Bodo, on habiem agafat l'avió gairebé una hora abans, per sobre del cercle polar àrtic.

Dilluns al matí hem de sortir a les 9 hores per continuar el nostre recorregut en autocar cap a la regió dels fiords. En aquesta epoca del any el sol és visible les 24 hores del dia, ja fa sis nits que tinc problemes per dormir amb la claror, així que a dos quarts de set m'aixeco i m'en vaig a fer un tomb a l'estació del ferrocarril, mentre la meva dona dorm.

Al voltant de dos quarts de vuit l'activitat a l'estació és important, ens trobem a la línia que uneix Oslo amb Bodo. A les andanes em trobo trens automotors regionals i també trens de llarg recorregut amb destinació Oslo i Bodo.

Els trens aqui encara són trens, amb locomotora i cotxes de viatgers. La NSB (Ferrocarrils Estatals Noruecs) només te trens més moderns a la línia que enllaça Oslo amb l'aeroport, i podem respirar l'ambient que fins no fa gaire encara teníem a casa nostra.

Al costat de l'estació i ha la platja de contenidors que enllaça amb l'activitat portuària, ja que Trondheim és un important port del país. Podem veure vagons noruecs però també alemanys, no oblidem que Noruega té ample UIC.

La línia és electrificada en aquesta zona, encara que hi han zones de muntanya sense catenària. Al davant del comboi de mercaderies es veu una locomotora diesel amb rodatge C-C, amb els colors d'una companyia privada, sembla que això de la liberalització arriba a tot arreu.

A l'estació, els pals de la catenària són metàl·lics, encara que és habitual trobar pals de fusta per la majoria del recorregut, gairebé tot de via única. La fusta es present a tot el país, aixi que no és estrany que la caseta de senyals sigui també construïda amb aquest material.

Noruega és un país molt extens, la distancia en línia recta entre els extrems nord i sud és de 1.800 km, més o menys la mateixa distància que hi ha de Londres a Sicília. Els noruecs van intentar comunicar les seves ciutats amb el ferrocarril, i van aconseguir arribar més enllà del cercle polar àrtic, però més amunt de Fauske van haver de reconèixer la seva derrota, i el transport s'ha de fer per mar o per carretera. A Narvik torna a existir el tren fins a Kiruna(Suecia).

continuarà...

Matí de treballs a Cal Gavatx

Com és habitual des de fa tres anys, els dissabtes al matí ens trobem els incondicionals de Via Oberta per fer feina al circuit de Cal Gavatx, a Les Franqueses del Vallès.

Avui, s'han fet els fonaments per instal·lar una antiga senyal de Norte, que ens regalen els amics de Navarcles. Renoi, no se l'endurà el vent! , 40 sacs de ciment, balast cortesia d'Adif i estructura metàl·lica a prova de bombes (soldadura Fausto&Pierre).



També els nostres pintors professionals, més coneguts com en Quim i el Sr. Lluís (àlias en Pitarra) han enllestit el rètol del dipòsit d'aigua.

Un sol de justícia ens avisa de que ja ens acostem a l'estiu...

Són bojos aquests romans, ai ferroviaris vull dir...

Sants, quan els trens no anaven soterrats

Molts anys abans de la febre de l'alta velocitat, dels anys del "desarrollismo", els trens es podien veure des de la rasa del carrer Aragó i arribaven a Sants passant al costat de la vella estació de mercaderies, al costat de l'Espanya Industrial.

L'estació de Sants era un baixador, similar al Passeig de Gràcia, amb un edifici al carrer de Sant Antoni, davant de la plaça Salvador Anglada, on donaven la volta els tramvies.

De petit recordo haver travessat el pont metàl·lic al final del carrer Vallespir, que enllaçava amb l'altre costat al carrer Riego. Encara es podien veure velles locomotores de vapor fent maniobres a les platges de vies de mercaderies.

Pocs anys després es varen començar les obres de la nova estació de Sants, i mica en mica els trens van anar desapareixent de la vista, premonició del futur.

Ben aviat, el tren ja no serà visible en cap lloc de Sants.

Retorn a la normalitat

Ahir vaig tornar a la feina, desprès de dues setmanes i mitja de convalescència.

Vaig tornar a agafar el tren de rodalies cap a Barcelona, ja fa gairebé deu anys que soc el que els anglosaxons anomenen un commuter, persona que viu lluny de la gran ciutat i que es desplaça amb tren al matí i torna al vespre per anar a la feina.

Com ja fa uns quants mesos des de que van començar les obres del TAV del costat nord, mai saps quina unitat de tren arribarà, tant pot ser un dodotis, una vella 440 reformada o un Civia, ahir va tocar el Civia. Em vaig afanyar a agafar amb els companys habituals de trajecte la nostra business class particular, es a dir la zona de quatre seients, lluny dels lloros (persones que a tres quarts de set del matí, quan tothom aprofita per dormir o llegir el diari, tenen una xarrera incontenible).

Les obres del nou viaducte de Montmeló segueixen endavant i ja han començat a cobrir les pantalles del soterrament al costat de l'estació. Quina mania d'amagar els trens en aquest país!

Arribem a Mollet i el comboi s'omple na com de costum. Passem al costat de la via d'enllaç cap a Cerdanyola. Els pilars del nou viaducte han guanyat alçada durant aquests dies que no he vingut.

Segueixen les obres d'enderrocament als tallers de Sant Andreu Comtal. El nou traçat del AVE s'ho està menjant tot.

A Sagrera ja es poden veure els rebaixos del nivell més baix de la futura estació. Les maquines treballan ja aquestes hores del matí sense aturar-se.

Ja a la feina, en parlo amb un company de logística. Estem intentant reduir l'impacte del transport per tal de disminuir les nostres emissions de CO2. La setmana passada va assistir a una conferencia al SIL sobre el desenvolupament del transport ferroviari. Moltes declaracions d'intencions, però a l'hora de la veritat, res de res. La realitat és que ara per ara ens costa més car i és molt més lent el passar de transport per camió a transport per ferrocarril.

Continua lluny aquesta Europa, que diumenge passat es va demostrar, no te gaire interès ni per els nostres polítics ni per la gent en general...

Tot continua igual, desitjo que arribi de nou el cap de setmana per tornar amb el nostre món ferroviari particular.

Dissabte a la tarda a Palau

No recordo quin va ser el meu primer tren en miniatura, em consta pel que em deien els pares que m'havien regalat un d'aquells models de corda, el que si recordo perfectament és el meu primer tren elèctric, un Jyesa, dels que anaven amb transformador, com el de la foto que he trobat a aquesta web:

http://trenjyesa.en.eresmas.com/

Encara conservo la locomotora, una 030, amb varies rodes destrossades i els engranatges esmicolats, el motor encara funciona i si algun dia trobés peces de recanvi m'agradaria poder restaurar-la.

El tiet treballava a casa quan jo era petit, tenia el seu taller de confecció a una de les habitacions.

El seu taulell de treball es convertia a les hores lliures en improvisada infraestructura ferroviària, i tots dos jugàvem amb els pocs vagons i vies de que disposàvem.

Quan veia que el tiet agafava el dissabte a la tarda la seva bossa marró, jo ja sabia que m'esperaven unes hores de meravella al carrer Pelai de Barcelona, a la casa Palau.

Sempre tornàvem amb alguna cosa, un vagó, unes figuretes de plom, algun tram de via, o algun kit de plàstic de Faller...

A llavors no existia la planta actual, els trens es trobaven al fons de la planta baixa. Allí el tiet em va comprar una caixa d'iniciació de Lima, l'economia de llavors no donava per Marklín o Fleischman, només a l'abast de gent amb alt poder adquisitiu.

Ell em va construir la meva primera maqueta, que mica en mica anava decorant i que jo mateix anys després vaig anar ampliant.

El tiet era un autodidacta, i sempre em deia que no basta amb que t'ensenyin, cal que t'esforcis a aprendre. Moltes de les tècniques que ara faig servir a les meves maquetes li vaig veure fer a ell de petit.

Ara, amb la perspectiva dels anys, comprenc que a l'oncle també li agradaven els trens, i que comparti amb mi una afecció que li va ser impossible als anys de la seva infantessa, amb totes les penúries de la guerra.