diumenge, 31 de maig del 2009

Records del Cremallera

Vaig descobrir el cremallera de Núria als anys setanta, quan tenia 12 anys. A la meva època de minyó escolta, varem fer una excursió amb l’esplai de Maria Mitjancera per conèixer aquest indret emblemàtic del nostre país.

Després de dormir a Ribes, a casa d’uns familiars de mossèn Anton Torner, ens varem llevar molt d’hora i amb pas decidit varem enfilar la carretera en direcció de Queralbs.

Al arribar a l’estació de Queralbs, ens varem endinsar a la plataforma de la via, no se ben bé si perquè el nostre monitor desconeixia el camí del Pelegrí, o perquè en aquelles dates no es trobava en bones condicions.

Van ser hores de trepitjar el balast amb les xiruques i contemplar el perfil dentat de les plaques metàl·liques de la cremallera. La meva curiositat per la tècnica feia que la meva vista quedes hipnotitzada per les travesses i els tirafons de la via.

El primer comboi ens va sorprendre a l’alçada del túnel del Navarro, el maquinista ens va avisar a cop de xiulet abans de que ens endinséssim a la boca del túnel.

Vaig quedar bocabadat veient el petit monstre d’acer, amb les seves bieles, el seu pantògraf, grimpant per la forta pendent, fins veure desaparèixer el darrer vagó dins de la foscor del túnel...

Mica en mica anàvem guanyant metres, els típics indicadors que van comparant l’alçada amb altres llocs coneguts de la geografia, ens donaven forces, - apa nois ja falta menys !

Les vistes eren precioses, tota una part del recorregut que avui dia, malauradament , ja no es visible des del tren, un cop ha entrat en servei el nou traçat pel túnel del Roc del Dui.

Cap a les dotze del migdia arribàvem a l’esplanada del santuari. Temps de fer un volt pel llac, pujar fins el refugi amb l’antic funicular, i menjar els entrepans al costat de l’ermita de Sant Gil.

Era primavera, però a primera hora de la tarda, van començar a caure volves de neu, i tothom es va afanyar a dirigir-se cap a l’estació. No era qüestió de quedar-se allà dalt, era diumenge i encara havíem de tornar cap a Barcelona. L’endemà hi havia escola.

Recordo la composició del tren de baixada, amb una de les locomotores elèctriques, amb dos cotxes de passatgers i el furgó K de fusta verd al darrere. Els cotxes anaven plens a rebentar...
Qui li anava a dir a aquell noi, que trenta tres anys després, estrenaria allà dalt mateix, la seva pròpia rèplica en modelisme tripulat d’una d’aquelles bestioles blanques i blaves...

dimecres, 27 de maig del 2009

El Carrilet de Can Parellada


Miro les velles travesses de fusta, els carrils centenaris, mentre sento el troc-troc compassat de les rodes al trepitjar les unions, els roncs dels motors dièsel...

La parella del davant s’aixeca, disminuïm la velocitat. Som a punt d’arribar a Sant Esteve de Sesrovires.

La gent baixa del tren i l’interventor aprofita per anar a estirar les cames.
El tren descendent encara no ha arribat i hem d’esperar, som en una línia de via única.

Miro per la finestra, uns vells vagons de vores baixes de fusta es podreixen al sol a la via de l’antic apartador. Les herbes envaeixen el cobert de mercaderies.

Sento la botzina del tren que ve d’Igualada, neguitós miro el rellotge, gairebé deu minuts de retard. Ja tinc ganes d’arribar.
El cap d’estació fa sonar el xiulet i el maquinista accelera enfilant la pujada en direcció a La Beguda Alta. Passem al costat de les vinyes mentre a l’horitzó s’albiren les roques de la muntanya de Montserrat. El comboi verd esbufega, deixant el seu rastre de fum negre dels tubs d’escapament... Som al 1975 o potser 1976...

L'estació de Capellades al 1976, foto de Lauria1226


Dels diferents trens que he agafat durant la meva vida, el carrilet dels Catalans, és sense dubte el tren que em va acompanyar durant la meva adolescència. El tren que em duia a l’escapament els caps de setmana, fora de la ciutat, amb la colla d’amics.
La família ja s’havia motoritzat com tants d’altres a la dècada dels 70, els pares havien edificat una torre a l’urbanització Can Parellada, entre La Beguda i Masquefa, que gracies a les habilitats del promotor, va aconseguir que la companyia accedís a fer un baixador a la mateixa urbanització. Fins i tot va edificar un modern edifici d’estructura metàl·lica i vidre, que pocs anys després, un cop abandonat el servei de personal al fer-se cap FEVE de l’explotació, va ser destruït, obra de les bretolades i actes vandàlics dels incontrolats que venien a la boite ( a llavors no és deien discoteques) els caps de setmana.

Anys d’idealisme, quan encara penses que pots canviar el món... Vaig participar en les manifestacions per evitar el tancament de la línia al 1977.

Encara recordo al meu amic homònim Antonio G. Saracho amb un drap vermell davant del automotor MAN, aturant-lo abans d’arribar a la corba del túnel, amb la complicitat del maquinista.

Anys de color de rosa, allí vaig conèixer a la meva novia, ara la meva dona. Els meus sogres tenien una casa molt a prop del baixador, des de on podies sentir el xiulet i la remor dels trens al parar i engegar...

Anys de creixement personal, mentre estudiava la carrera i ho compaginava amb el treball, per que eren temps de dificultats. Els trens en miniatura van quedar aparcats durant tot aquell temps, els viatges en carrilet mantenien però encesa la flama del ferrocarril al meu interior.

Ja adult, a la tornada de la mili, jo també em vaig motoritzar amb un vell 600 i vaig deixar d’agafar el carrilet. Però la proximitat de la línia tant a casa dels pares com dels sogres va fer que anés seguint la seva evolució, un cop que és va fer càrrec la Generalitat i es van fundar els FGC.

Es va renovar la via, es van reformar els MANs, i es va disminuir el temps de recorregut dels viatges. Més endavant es va electrificar, i de sobte van desaparèixer els vells automotors dièsel.

Ja pare, moltes vegades baixava amb la meva filla o el meu fill agafats de la mà a veure passar els trens al baixador, una simple marquesina va substituir al preciós edifici dels anys 70, perdut per obra de l’estupidesa humana anys enrere.

Ja no hi queda personal a moltes estacions, els vells edificis han estat enderrocats i substituïts per la funcionalitat que tant impera avui dia...

Tanco de nou el ulls, i deixo que la memòria em transporti a aquells ambients ja desapareguts...

dilluns, 25 de maig del 2009

Grup (H)O, Rh: (ferro)positiu

Uff, els dos darrers dies no han estat massa bons. Aquest matí els dolors m'han baixat una miqueta i em sento més animat i amb ganes d'escriure.



Amb tants dies de medicaments, i terminologia mèdica, he pensat a donar-li la volta i amb una mica d'humor... ferroviari es clar.



Bé en cas de necessitat, aquí teniu el meu grup sanguini, per si fos cas... Encara no està demostrat per quina raó ens tornen boixos els trens. Sembla que hi ha qui té explicacions Freudianes per aquest insòlit fenomen que fa que perdem l'oremus en quant veiem unes vies, unes bieles i uns vagons corrent, pot ser és quelcom genètic que es pot trobar al ADN, qui sap!



Els francesos que són els reis per donar-li mots a les cosses, ens anomenen ferrovipathes (semblant al nostre terme ludòpata, persona amb una afició incontrolable pel joc).



Companys, jo no sé que en penseu, pero d'aquesta malaltia jo no en vull parlar amb els metges (*)!!!





(*) Llevat que sigui un metge dels nostres, que també n'hi han !!!


divendres, 22 de maig del 2009

El tren de la frontera

Estirat en el sofà, mentre em recupero de la meva operació, em venen a la memòria més records dels trens de la meva infància.

El pare va fer la “mili” entre la Seu d’Urgell i la Cerdanya. Encara recordo les seves històries del castell i del destacament a Martinet, i de com va patir dels peus durant les travesses de muntanya que li van tocar fer al llarg del servei.
En aquells temps (1950) el desplaçaments fins la caserna des de Barcelona es feien amb tren fins a Puigcerdà i després amb cotxe de línia de l’Alsina-Graells fins La Seu. El pare sempre anomenava aquells indrets com la frontera.

Quan jo tenia cinc anys, ho sé perquè la mare sempre m’explica que estava embarassada del meu germà, el pare ens va voler ensenyar els llocs que havia visitat quinze anys enrere.

Deuria ser l’estiu del 65, varem agafar el tren a l’estació del Nord de Barcelona, lloc de sortida de la línia en aquella època.

El pare va voler que anéssim còmodes i va comprar bitllets de primera classe. Recordo l’interior dels cotxes de fusta, amb seients de vellut verd amb els reposacaps blancs. Podrien ser Costes o ex-Nord, era massa petit per recordar-me.

Mireu la precarietat del material en aquell temps: poc després de sortir de Barcelona, una forta pluja va descobrir goteres al sostre, i ens varem veure obligats a canviar de lloc a un cotxe de classe inferior.

Al passar per Torelló, el pare em va explicar que havia parat un cop de tornada en un dels escassos permisos que li donaven, per veure als seus tiets i cosines que vivien allí des de que va acabar la guerra.

El pare em va avisar quan passàvem pel túnel de cargol. Recordo la foscor per les finestres, que havíem tancat per precaució i que per mi es va fer interminable fins que vaig tornar a veure la claror de la boca del túnel.
Ara penso, amb el coneixements que he anat adquirint, que aquell tren, molt probablement, deuria ser traccionat per una Alsthom fins a Ripoll, i desprès per una 1000 , i qui sap, pot ser amb doble tracció amb una 242 tanc fuelitzada.


Recordo també l’arribada a l’estació de Puigcerdà, la seva platja de vies i la pujada fins el centre de la població.

Haig de buscar a la capsa de les fotos a casa de la mare, recordo una foto de l’estació des de dalt del poble que per a mi no tindria preu.

Aquest va ser el meu primer contacte amb la línia del Nord, amb el tren de la frontera i també amb el Pirineu.

Anys després vaig agafar altres trens, a la meva època de minyó escolta: les suïsses fins al Figaró per fer les Cingles de Bertí o el Tagamanent , fins a La Garriga per pujar al Puiggraciós o fins a Ribes per pujar a Núria.... però això ja és un altre història.

Segurament aquest viatge ja llunyà, va ser la llavor de la meva passió pels trens de muntanya.

Ara puc gaudir del meu petit tros del transpirinenc a casa, amb un mòdul de l’estació de Ribes de Freser, i gràcies a les darreres reproduccions de material a escala HO, puc recrear aquells trens que va agafar el pare i els que més tard vaig agafar jo mateix.

Al pare no li agradaven els trens com jo, i pot ser no ho va arribar a entendre mai, però soc feliç de recordar aquells moments i la seva paciència al llarg de tants anys amb la meva afició.

Malauradament el maleït càncer es va endur el pare ja fa cinc anys, i no va poder veure mai finalitzat el meu mòdul, que vaig exposar per primer cop al Saló del Hobby de 2004, deu mesos desprès de la seva mort.
Estic convençut que hagués somrigut al veure el tren que el portava a la frontera !

dimecres, 13 de maig del 2009

Canovelles County, aquí es fan trens !

No se si heu vist algun cop al Discovery Channel el programa American Choppers, on es relaten les aventures del taller O.T.C. de construcció de motos de la família Teutul, a Orange County als Estats Units.

Doncs el més semblant que podeu trobar aquí, a prop de casa nostra, transformat en versió ferroviària, és al taller de l’amic Pierre, on ens trobem molts dissabtes al matí per construir els nostres enginys de modelisme tripulat.

Es cert que no tenim les mateixes eines que disposen els yankis –quina meravella de màquina de tall a l’aigua-, i de vegades cal recórrer a les màquines dels “proveïdors” veïns, però ens anem sortint.

Com a la sèrie, si alguna cosa es fa malament, mai és culpa d’en Paul Fausto Teutul si no dels demès, però també sense la seva empenta, les locomotores mai arribarien a entregar-se al termini compromès.

El nostre equivalent al paio dels dipòsits a cop de martell és en Pierre, i si el “xispa” Jordi te problemes per passar cables, la culpa és del disseny d’en Paul Jr (jo mateix).

També tenim un bon pintor que no té res que envejar a l’artista de l’altre costat del Atlàntic, en Joaquim.

La veritat, bromes a banda, estic molt satisfet de la feina feta amb el companys d’afició aquests darrers dos anys que ha durat la construcció de 11 tractorets de cinc polzades a cal Pierre.

Amb aquestes línies vull agrair a en Fausto, Pierre, Joaquim i Jordi el seu esforç i dedicació, que han fet possible transformar a la realitat els meus plànols i gaudir tots junts de la nostra afició.

dimarts, 12 de maig del 2009

El tren lleig

Suposo que com a altres persones que comparteixen la meva passió pel ferrocarril -i que ja comencem a tenir una certa edat- , em venen a la memòria els records dels trens de la meva infantessa.

Sense cap mena de dubta, el tren preferit dels meus records i que potser em va introduir en aquest mon, és el tren de Sarrià.

Quan jo encara no havia fet un any, el meu oncle havia comprat un terreny a la serra de Collserola, a prop de Can Castellví, entre Vallvidrera i Les Planes. Amb la meva família acostumàvem a anar alguns diumenges a passar el dia a l’aire lliure a la parcel·la del tiet.

En aquells anys no tothom disposava d’automòbil, i la meva família no era una excepció. Així doncs sortíem de casa al barri de Les Corts, tot caminant fins l’estació de Sarrià, per agafar el tren fins el Baixador de Vallvidrera o l’estació de Les Planes. Recordo molt bé com era aleshores l’antiga estació, abans del soterrament i la construcció dels túnels de peatge de Vallvidrera.

Mentre esperàvem l’arribada del tren jo em fixava en el material motor i remolcat estacionat al costat dels tallers. I em feia la pregunta, quin tren agafarem avui, serà un tren maco o un tren lleig?

Aquells anys circulaven encara a la línia unitats amb automotors Brill i de la sèrie 300 barrejats amb les unitats grises i verdes conegudes com “Granotes” de la sèrie 400. No cal dir que als ulls d’un marrec de quatre o cinc anys, les Granotes eren el paradigma de la modernitat comparades amb els automotors de color marró, construïts als anys vint del segle XX. Ja us podeu imaginar quin era el tren lleig. Si veia arribar un comboi de color marró ja començava a rondinar i demanava als meus pares d’esperar a veure si el següent era un dels "macos".

Amb el pas del temps, he anat llegint i coneixent la història i les característiques d’aquests automotors emblemàtics, que en el seu moment van ser capdavanters a la xarxa de ferrocarrils al nostre país, amb un model basat a les línies electrificades suburbanes americanes. Encara recordo imatges dels seus interiors de fusta, amb la il·luminació amb làmpades de vidre amb bombetes incandescents, les cabines de conducció amb els pesats volants de fre de color daurat i el seu soroll característic al accelerar quan s’endinsaven al túnel de Vallvidrera.

Sabeu que ?, ara amb els ulls d’un adult a prop de la cinquantena, ja no tinc tan clar que fos el tren lleig.



A la memòria del meu oncle Elías, que a més d’ altres coses em va ensenyar a estimar els trens.