La E4 arriba a Ribes Enllaç

Imatge d'avui de la meva taula del despatx.

La flamant composició del cremallera en escala HOm junt a l'edifici de l'estació de Ribes Enllaç. Ja fa anys que el vaig construïr, pensant en ampliar el mòdul de l'estació de Ribes de Renfe. Al costat, el llibre d'en Salmeron, del qual he extret molta informació, tant per les locomotores de cinc polzades com per la construcció de l'edifici.

Altres projectes, i la manca de material comercial per reproduir la línia em van fer deixar aquesta idea aparcada però mai oblidada.

Ara he tingut l'oportunitat d'obtenir aquesta magnífica reproducció, obra d'un artesà, el nom del qual m'ha demanat expressament de que no surti en cap lloc.

Fent inventari de desviaments, analitzant l'esquema de vies del llibre, el projecte torna a sortir a la llum.

Propera parada: Ribes Vila.

Tempus fugit

Lo temps és breu.

Tot repassant el meu arxiu fotogràfic he retrobat unes imatges preses a València Nord, al 2002.

Sembla que fos ahir, però les coses han canviat força en gairebé nou anys.

Una 252 "taxi" amb una composició Talgo pendular en decoració blanca i blava espera a l’andana l'hora de la seva sortida, mentre jo espero l’arribada de l’Euromed de la sèrie S-101 que m’ha de dur de retorn a Barcelona.

Les fotos les prenc amb una Mavica de Sony, amb disquettes de 1,44Mb i amb una resolució de 640x480, quan encara no es parlava de megapixels.

En trobem en plena eufòria econòmica i l’expansió de l’empresa on treballo m'ha dut a fer adquisicions d’inversions industrials amb un fabricant de motlles valencià.

Al logo de la nostra associació ferroviària fa pocs anys que vàrem posar la imatge de l’Euromed, tot un símbol de modernitat, ja que vàren coincidir, més o menys, les dates de la seva inauguració amb la fundació de l’entitat.

Imatges que ja han esdevingut història, les 252 enguany amb el color blanc i lila “pantone” de Renfe Operadora, s’amunteguen a la platja de vies de Sant Andreu Comtal, sense gairebé composicions clàssiques per arrossegar, ja desaparegudes les composicions Arco amb cotxes a València.

Els sis Euromeds S-101 ja fa temps que han deixat pas a les composicions S-130, els “aneguets” de Talgo, els parents pobres a Sants al costat dels AVE S-103 de Siemens i dels S-102 “ànec” de Talgo, amb destinació a la capital.

Ara faig les fotos també amb una Sony, però amb una Cyber-shot de 12,1 megapixels, amb vídeo incorporat i amb una memòria de 8Gb.

Ja fa temps que no em desplaço en tren a València per motius de feina. Aquells motlles ja fa uns anys que no produeixen res, a conseqüència de la crisi econòmica que ens envolta.

La línia Madrid-València d’alta velocitat amb ample UIC ja és a punt d’inauguració pel desembre, mentre aqui encara haurem d’esperar no se sap quant pel corredor mediterrani...

Hi han coses que no canvien.

Per les terres del Canfranero

La primera etapa del nostre viatge cap a les Valls de Hecho, Ansó i Roncal ens va acostar a les terres del prepirineu d’Osca. Després de la visita al castell de Loarre, ens vàrem dirigir cap a Ayerbe per fer parada d’avituallament. Casualment la carretera ens va dur just al davant de l’estació, i just al costat un restaurant, així que un cop finalitzat el dinar vaig aprofitat per fer un tomb per les instal•lacions ferroviàries.

Les quatre de la tarda, un sol que picava, presagi del canvi de temps que estava a punt d’arribar. Amb el meu fill Toni i el meu veí Carlos, fill de ferroviari i antic aprenent de la Maquinista ens dediquem a buscar relíquies.

L’estació és en obres. Acaben de fer les andanes noves, les antigues marquesines metàl•liques esperen la col•locació de les noves cobertes. Nous cartells amb la retolació verd i gris d’Adif conviuen amb el vell rellotge i els antics fanals de plat, d’aquests que reprodueix el sr. Josep per la maqueta H0.

L’anacronisme és total, els vells dipòsits i la grua d’aigua, la bàscula i el gàlib junt al moll de mercaderies resisteixen el pas del temps. Al costat una pila de carrils amb travesses de formigó i caixes de tirafons de fixacions per estrenar.

No cal dir que no hi ha personal a l’estació. El conegut cartell d’avis de que els bitllets es compren al mateix tren. Al costat de la porta del despatx de circulació trobem els antics comandaments de les agulles i senyals d’entrada, amb les claus posades !! Vàrem tenir la temptació d’agafar-les, però ens ho vàrem repensar.

Sensacions d’un salt al passat, imaginant el temps daurat d’aquest tren, amb el moll ple de moviment, les locomotores de vapor fent l’aiguada, el guardabarreres atent a la seva “casilla” mentre el cap d’estació dona la sortida en direcció Jaca.

Abandonem l’estació i agafem els cotxes, encara seguim un quants quilometres al costat de la línia, ens aturem a la zona dels Mallos de Riglos, espectaculars formacions rocoses molt conegudes pels amants de l’escalada. A sota el Canfranero segueix la seva lluita contra la muntanya, amb terraplens, viaductes i túnels.

La carretera s’endinsa a les gorges del riu Gállego i ens acomiadem del ferrocarril. Fins un altre !

Records del Irati

El mal temps ens ha obligat avui a canviar els plans i posposar l’excursió a la Selva de Irati. Hem aprofitat per visitar la Foz de Lumbier, magnífic recó natural de les gorgues del riu Salazar que podem visitar enguany a peu o en BTT gràcies a l’aprofitament de l’antiga plataforma del tren de via estreta Pamplona-Sangüesa, conegut popularment com “El Irati”.

Només els postes de formigó i els dos túnels on es poden veure encara les fixacions de la catenària en permeten imaginar el que va ser al seu dia. Inaugurat el 1911 prestà servei fins al 1955.

Aquest ferrocarril de via mètrica va néixer amb l’ intenció de portar la fusta que duien els raiers del Pirineu navarrès pel riu Irati que es carregava a Aoiz, però ben aviat es va modificar el seu recorregut afegint un ramal fins a Lumbier i Sangüesa.

El tren feia un servei tramvia dins de Pamplona, pel ramal de Aoiz només serveis de mercaderies i la resta del trajecte el de un tren tramvia similar als nostres carrilets del Llobregat.

El tren va ser força avançat als seus inicis, electrificat de bones a primeres, amb automotors fabricats per Carde y Escoriaza de Saragossa. Malgrat els ajuts de la Diputació, va haver de ser clausurat per les seves pèrdues.

Un breu recordatori al taulell d’informació de la Foz, en anglès i en francès ! (no en castellà ni en euskera, com la resta d’informació) assabenta al visitant de la seva existència, sort de la foto, perquè si no els pobres aficionats locals que no siguin poliglotes ho tenen malament...

Bona nit des de Aribe, esperem que demà tinguem més sort amb el temps.

Adéu a l’Estació de Montmeló

Després de 156 anys de donar servei, divendres 30 de juliol, víctima dels soterraments de formigó de l’alta velocitat, l’antiga estació de Montmeló va funcionar per darrera vegada.

En la meva condició de ex-montmeloní (vaig viure del 1984 al 1993) sento particularment aquest fet. Conec be el vell edifici unificat de la companyia, recordo particularment un antic banc de fusta amb les inicials de MZA a la sala d’espera, just al davant de la finestreta de venda de bitllets. Moltes hores acumulades d’espera a les seves andanes per anar o tornar a Barcelona. Molt abans dels torns automàtics, quan encara hi havia cap d’estació i el moll de mercaderies encara era en peu.

Segons els gurus del nou desenvolupament, això es una fita històrica per la localitat, ja que amb aquesta obra s’elimina la barrera creada pel ferrocarril, i el trens deixaran de circular en superfície pel nucli urbà.

Pot ser obliden el que va significar el pas de la línia Barcelona-Granollers al 1854 per aquesta petita localitat vallesana. L’oportunitat de comunicació amb Barcelona, que va obrir les portes als estiuejants i als excursionistes, l’arribada i expedició de mercaderies locals, com els materials de la desapareguda fàbrica Cucurny, instal·lada just al davant de l’estació, i més tard als anys setanta que va convertir la població en ciutat dormitori per la facilitat de comunicació amb Barcelona i la seva rodalia.

L’arribada del ferrocarril ha estat sempre motiu de desenvolupament i dinamisme per a les contrades que travessa. I Montmeló no ha estat l’excepció. Perquè llevat el nucli antic de l’església de Santa Maria, tot el que hi ha a la banda del riu es posterior al ferrocarril. I comunicat amb un pont d’obra de fàbrica ben conegut per la població, desaparegut amb l’inici de les obres del calaix de formigó.

Pero ves per on, el pas de l’autopista es veu que no ha fracturat mai la població, pot continuar sense soterrament. Això si, amaguem el tren de la vista del nostres infants, ja ben aviat no quedarà rastre del seu pas per Montmeló, haurem de recórrer a la memòria d’aquells, que a la seva infantesa passaven l’estona veient les maniobres de classificació, i coneixien les locomotores pel seu xiulet.

Ara ens esperen uns quants mesos amb estació provisional, desviament pel nou calaix de formigó per on circularà el tren d’ample UIC mentre es construeix el nou pont , el nou calaix d’ample ibèric i la nova estació soterrada.

Ara soc de vacances i durant tres setmanes no agafaré el tren. Continuarem al setembre.

Adjunto link del video a You Tube del Desi1994 amb el darrer dia de circulacions:

http://www.youtube.com/v/0diXGSEf0pk&hl=es_ES&fs=1

Granollers Centre, 08:30 del matí

Un anàlisi de sang matiner em va permetre ara fa uns quants dies agafar el tren cap a Barcelona a un horari diferent al meu habitual, al voltant de dos quarts de nou del matí, dues hores mes tard del normal.

El sol il·luminava les andanes, bastant enlaire a aquestes hores, ens acostàvem al solstici d’estiu i la temperatura començava a enfilar-se.

Vaig sentir el soroll diesel de la “Mabi” 311 arrossegant els vagons de contenidors mentre per la megafonia s’anunciava l’arribada del rodalies de Sant Caloni,, que va fer l’entrada per via desviada.

Als pocs minuts arribava l’únic tren de llarg recorregut que s’atura a Granollers, el Costa Brava en direcció a Portbou, amb una raquítica composició de tres cotxes amb una 252 al davant.

Pels altaveus s’anunciava el pas d’un tren sense parada i l’avís de no acostar-se a la vora de l’andana i de fer ús del pas soterrat. Una flamant 253 de mercaderies va entrar a tota velocitat amb un tren porta-cotxes direcció a la campa de La Llagosta.

EL temps d’enregistrar amb el mòbil aquestes circulacions, i ja sentia l’anunci del meu tren direcció cap a Barcelona, una unitat Civia que anava fins a Castelldefels. En menys de 5 minuts , 5 circulacions.

Vaig pujar al tren satisfet, sense recordar-me de la punxada, i amb la sensació de que, malgrat tot, el tren encara es viu i te corda per anys al segle XXI.

Retorn als 70 (2)

Desprès d’uns quants mesos de treballs de restauració, per fi els trens ja circulen per la maqueta “Baulenas” a la masia de Cal Gavatx.

Ahir dissabte vàrem enllestir el cablejat refet de la instal·lació elèctrica i els artistes del pinzell i el floc donaven els últims retocs a la decoració.

Encara falten alguns detalls, enllestir la il·luminació i presses de corrent, retocs de pintura i per fi posar-hi una protecció de metacrilat, però aquest matí no hem tingut espera i hem engegat dues veteranes composicions d’en Pau. Encara he hagut d’introduir-me als baixos de la maqueta per passar-hi dos fils d’alimentació de les aturades de dos semàfors, al final ho hem aconseguit, tres trens circulant a l’hora sota supervisió manual.

No hem pogut refer l’automatisme, massa complicat per reproduir amb la tecnologia dels 70 amb unes vies que ja no es troben en bon estat, hem agut de substituir alguns desviaments amb d’altres de la mateixa època, procedents d’altres donacions. Per acabar-ho d’adobar, uns brètols ens van llançar pedres per la finestra i es van dedicar a destrossar l’edifici de l’estació i la catenària. Vàrem canviar el pals i part de la catenària malmesa, pero ens ha estat impossible de refer l’estació, feta amb cartró i tablex, així que l’hem substituït per un altre d’ambient germànic que lliga més amb el resta de la decoració, procedent de l’antiga maqueta del nostre amic Lluís.

Mai he estat partidari de la “Marka”, però haig de reconèixer que és un goig veure funcionar material de fa 40 anys, al que només ha calgut neteja i una mica d’oli per tornar a la vida.

Ens hem anat engrescant i al final s’ha posat resina al llac, s’han plantat i repintat el arbres, s’ha afegit balast i floc que ha fet pujar el color perdut al llarg dels anys.

Crec que el resultat compensa les hores de feina, només els comentaris de dos visitants d’aquest matí ja paguen l’esforç.

Per altre banda, he gaudit de la companyia i bones estones amb els companys de Via Oberta durant tots aquests dissabtes al matí que ens retrobem per fer feina sana i que ens fa oblidar els problemes de la setmana.

Un agraïment a tots els companys de Via Oberta i en especial a en Joaquim Duran “Van Gogh” i Pau Pallàs “el Marklinero”, sense ells aquest treball no hagués estat possible.

Euro Cargo Rail a Granollers Centre

Ja fa uns quants mesos que veia unes locomotores verdes de lluny a l’estació de Granollers Centre. Al principi, pensava que es tractaria d’alguna loco d’Adif de treballs a les vies.

Després, em va sobtar el trobar alguns de matins, vagons dobles porta-contenidors buits amb matricula de la DB, estacionats a la via del apartador de mercaderies.

També m'havia semblat veure aquesta composició pels voltants de Breda.

La curiositat em va fer investigar una mica i la setmana passada vaig veure per fi la loco, esperant la senyal de sortida amb una composició de portacontenidors. Es tracta de la locomotora diesel Vossloh Euro 4000 (matriculada com sèrie 335) de la companyia Euro Cargo Rail.

Euro Cargo Rail és una companyia que enguany pertany al grup DBSR (Deutsche Bahn Schenker Rail), empresa que també participa en Transfesa, principal propietari privat espanyol de vagons.
ECR opera a Espanya des de el 2008, llavors com a sucursal de l’operadora ferroviària britànica EWS –English, Welsh & Scottisch Railway, i es va convertir en la primera operadora estrangera a l’estat espanyol. EWS va estar comprada per DBSR i a l’actualitat opera un servei internacional de transports de producte fresc en contenidors refrigerats des de Espanya al Regne Unit.

Dimecres passat vaig enxampar aquesta composició aturada a les 6:30 del matí a Granollers, esperant via lliure, i vaig poder captar l’instantània del vagó de 90 peus amb contenidor refrigerat. La foto de la loco no em va sortir bé amb el móbil amb el contrallum de la sortida de sol. Ja en tindré més ocasions.

El tren surt de Silla (València) i s’atura a Portbou, on els contenidors són transvasats a un altre composició d’ample UIC, on es dirigeix cap al Eurotunel, via Toulouse i Paris, arribant a la terminal de Dagenham en menys de 60 hores de la seva sortida de Silla. El comboi carrega un total de 30 contenidors amb una capacitat de càrrega de 1400 tones.

Això suposa un gran benefici pel medi ambient, ja que el tren emet 4 vegades menys CO2 que el mateix trajecte per camió.

Esperem que algun cop es prengui la decisió de la conversió de l’eix mediterrani a l’ample UIC i s’obrin les mateixes oportunitats de la resta del països de la UE, que bona falta li fa a la nostra economia.

Mentre això arriba, em conformo a veure circular els meus propis vagons de contenidors per l’estació de Granollers Centre...

...de la maqueta de Cal Gavatx, ample UIC a escala HO, somiar és gratis !

Obres i més obres

Si agafeu la línia de Portbou a Barcelona, us adonareu de la profunda metamorfosi d’aquest tram veterà.

Els meus desplaçaments diaris de Granollers a Barcelona, em permeten seguir les evolucions dels treballs i prendre algunes fotos des de la finestra del tren.

Des de dilluns d’aquesta setmana els combois ja passen desviats pel nou tram provisional a la zona de la Sagrera. A Sant Andreu Comtal, es treballa en els fonaments de la nova estació, tot preparant el pas de la línia d’alta velocitat. Al costat dels tallers de Renfe i Talgo les noves explanacions esperen la col·locació de la via.

Al costat del riu, a Montcada segueixen injectant formigó. Si no ho tinc mal entès per aquí s’ha de soterrar el recorregut amb tuneladora.

Al arribar a Mollet, els “scalextrics” de formigó armat i bigues prefabricades per l’enllaç de la via de Cerdanyola amb el tram d’alta velocitat i la via de Portbou es retallen al contrallum de la posta de sol.

A Montmeló, un tren carriler espera al desviament provisional que ens farà passar per dins del túnel de formigó destinat al AVE. Muntanyes de noves travesses de formigó d’ample ibèric esperen el seu torn sota la mirada dels obrers. I pensar que tot això haurà de ser desmuntat un altre cop per culpa del maleït ample de via...

Més endavant el nou pont de formigó sobre el Congost ja està llest per rebre la capa de balast i ben aviat hi passarem per sobre. Ja cap al Polígon de Montornès, els pals de la catenària d’alta velocitat ja hi son a punt, just a la sortida del túnel que empalmarà amb el nou pont sota el turó de Les Tres Creus.

Tot això fa que els trens hagin de reduir la velocitat a molts trams, la proximitat de persones treballant, grues, vies provisionals, corbes i contra-corbes obliguen.

Entre Sants i Granollers no queda cap possibilitat d’avançament en via desviada, el recorregut s’ha convertit en una línia de metro, per la que tenen de passar trens de rodalies, trens de mitja distància, mercants i els pocs trens de llarga distància supervivents...

Molts dies el recorregut entre Sants i Granollers s’acosta a l’hora de duració. Paciència, esperem que sigui per millorar, que ja ens toca.

Cap a Toledo amb l'Avant

22 de Març de 2010

Un altre cop per motius de feina, tinc l’oportunitat de conèixer un altre trajecte de la xarxa d’alta velocitat.

A dos quarts de quatre de la tarda sortia de Sants puntualment amb l’Ave 03150 amb destinació Puerta de Atocha.

Un dia gris, els núvols semblen correr a mida que el Siemens va accelerant quan sortim de l’àrea metropolitana.

Inclino el seient, i em poso els auriculars, mentres miro per la finestra, que sembla una gran pantalla panoràmica on es van succeint els canvis del paisatge.
De mica en mica anem deixant l’enrenou d’infraestructures ferroviàries , autopistes i autovies del Baix Llobregat i en endinsem a les vinyes del Penedès.

La son s’apodera de mi, i em desperto quan estem al paisatge desèrtic dels Monegros, a l’Aragó. El tren és directe fins a Madrid, així que passem pel by-pass de Saragossa, ben aviat s’albiren a l’horitzó les siluetes dels molins generadors del municipi de La Muela.
Fa just una setmana que vaig fer aquest trajecte amb cotxe, de copilot, així que vaig comparant les diferencies entre els dos mitjans de transport, en menys d’una hora i mitja ja enfilem en direcció cap a Calatayud.

Travessem viaductes i túnels, de vegades al costat de la línia d’ample ibèric, on avancem els combois convencionals amb una exhalació. Sense adonar-nos ja estem al corredor de l’Henares, deixem enrera els camps de la meseta de Guadalajara i en endinsem dins de polígons industrials.
Augmenten els nusos viaris, senyal inequívoca de que ens acostem a Madrid, al fons la silueta de la gran ciutat, amb el seus gratacels, el “pirulí “de TVE... El tren disminueix la seva velocitat, al costat grans feixos de vies, ens acostem a les instal•lacions de manteniment, on dormen composicions senceres de trens d’alta velocitat, Siemens, “Anecs” i Avants, com si d’una gran maqueta es tractés.

Ens aturem a pocs quilòmetres abans d’arribar a Atocha, el tren arriba abans de l’horari previst. Són les sis de la tarda, al cap de cinc minuts ens passa pel costat la composició en direcció a Barcelona, ja tenim via lliure i el comboi es posa en marxa per arribar a Madrid a l’horari previst.

Tinc gairebé tres quarts d’hora fins la sortida de l’Avant cap a Toledo. Aprofito per estirar les cames i visito l’antiga estació d’Atocha, enguany convertida en zona comercial amb jardí interior, tot molt maco, em pregunto perquè no es va conservar per l’arribada dels trens. Vell edifici, amb estructura metàl•lica i parets de maons, m’imagino l’època dels seu esplendor, plena de locomotores de vapor i cotxes de viatgers, les andanes plenes amb els mossos d’equipatges carregats de maletes, just on ara seuen uns jubilats fent petar la xerrada.

Em torno cap a l’andana, a la “zona d’embarcament”, quina mania d’agafar termes de l’aviació, quan el lèxic ferroviari és molt extens i molt més antic.


A l’andana ens espera un Siemens S-104. Aquest trens van entrar en servei des de l’inauguració de la línia en ample UIC el 15 de Novembre de 2005. Operat per Media Distancia, el trajecte es fa en 30 minuts. El tren s’omple ràpidament, hi han alguns turistes, però la majoria de gent retorna de la feina o de fer gestions a Madrid.
Una línia que mou més de 1.200.000 viatgers a l’any, amb la possibilitat d’agafar abonaments. Penso en els meus companys de Girona de la feina, si poguessin disposar d’aquest servei per venir cada dia a Barcelona... em sembla que encara hauran d’esperar uns anys més...

Arribo a Toledo, amb la seva estació d’estil neomudejar, s’ha acabat el temps d’esbarjo, agafo un taxi cap a l’hotel on comencen tres llargs dies de reunions.

Regional 15840, destinació Portbou , 19:16

Barcelona estació de Sants, un dia laborable, de retorn cap a Granollers. El desgavell d’horaris de la feina d’aquests darrers mesos, m’ha dut la sorpresa del retrobament amb un vell conegut.

Amb els meus companys de feina que cada dia anem i tornem a la “city”, el vàrem batejar com el Shangai, comparant-lo amb el mític exprés de La Corunya.

Un tren que durant l’estiu és ple de jovent de totes les nacionalitats amb motxilles en direcció a altres llocs d’Europa, i que es barallen per poder col·locar-les als reduïts espais dels prestatges porta-equipatges.

Amb el bitllet normal de Rodalies, es permet agafar aquest tren que al llarg dels anys ha canviat el seu nom original de Delta a Regional. També conegut com el semidirecte, per que s’atura a les estacions de Barcelona i a continuació és directe fins a Granollers, retallant uns cinc minuts respecte als Rodalies, cosa que s’agraeix quan tornes a aquestes hores del vespre.

El servei és a càrrec, des de fa molts anys, de les unitats 470, procedents de les reformes de les veteranes UT 440.

Ara amb la posta en marxa de les noves unitats de Media Distancia R-598, que cobreixen la resta d’horaris amb connexió a Figueres i també Portbou, han quedat disponibles unitats 470 de Media Distancia, amb seients reversibles i més còmodes que la sèrie de Regionals. Una mica més de dignitat per un tren que enllaça amb la xarxa francesa, i de passada una mica més de confort per els afortunats de Granollers i Sant Celoni que aprofitem l’avinentesa.

Encara que això és una loteria, per que encara continuen en servei les 440R amb decoració negre i vermella, amb els seients durs, així que cal estar atents al colors del tren quan a la megafonia s’anuncia en castellà, català, francès i anglès, un del pocs trens internacionals que s’aturen a les vies 13 o 14.

Bon viatge...