Suposo que com a altres persones que comparteixen la meva passió pel ferrocarril -i que ja comencem a tenir una certa edat- , em venen a la memòria els records dels trens de la meva infantessa.
Sense cap mena de dubta, el tren preferit dels meus records i que potser em va introduir en aquest mon, és el tren de Sarrià.
Quan jo encara no havia fet un any, el meu oncle havia comprat un terreny a la serra de Collserola, a prop de Can Castellví, entre Vallvidrera i Les Planes. Amb la meva família acostumàvem a anar alguns diumenges a passar el dia a l’aire lliure a la parcel·la del tiet.
En aquells anys no tothom disposava d’automòbil, i la meva família no era una excepció. Així doncs sortíem de casa al barri de Les Corts, tot caminant fins l’estació de Sarrià, per agafar el tren fins el Baixador de Vallvidrera o l’estació de Les Planes. Recordo molt bé com era aleshores l’antiga estació, abans del soterrament i la construcció dels túnels de peatge de Vallvidrera.
Mentre esperàvem l’arribada del tren jo em fixava en el material motor i remolcat estacionat al costat dels tallers. I em feia la pregunta, quin tren agafarem avui, serà un tren maco o un tren lleig?
Aquells anys circulaven encara a la línia unitats amb automotors Brill i de la sèrie 300 barrejats amb les unitats grises i verdes conegudes com “Granotes” de la sèrie 400. No cal dir que als ulls d’un marrec de quatre o cinc anys, les Granotes eren el paradigma de la modernitat comparades amb els automotors de color marró, construïts als anys vint del segle XX. Ja us podeu imaginar quin era el tren lleig. Si veia arribar un comboi de color marró ja començava a rondinar i demanava als meus pares d’esperar a veure si el següent era un dels "macos".
Amb el pas del temps, he anat llegint i coneixent la història i les característiques d’aquests automotors emblemàtics, que en el seu moment van ser capdavanters a la xarxa de ferrocarrils al nostre país, amb un model basat a les línies electrificades suburbanes americanes. Encara recordo imatges dels seus interiors de fusta, amb la il·luminació amb làmpades de vidre amb bombetes incandescents, les cabines de conducció amb els pesats volants de fre de color daurat i el seu soroll característic al accelerar quan s’endinsaven al túnel de Vallvidrera.
Sabeu que ?, ara amb els ulls d’un adult a prop de la cinquantena, ja no tinc tan clar que fos el tren lleig.
A la memòria del meu oncle Elías, que a més d’ altres coses em va ensenyar a estimar els trens.
Sense cap mena de dubta, el tren preferit dels meus records i que potser em va introduir en aquest mon, és el tren de Sarrià.
Quan jo encara no havia fet un any, el meu oncle havia comprat un terreny a la serra de Collserola, a prop de Can Castellví, entre Vallvidrera i Les Planes. Amb la meva família acostumàvem a anar alguns diumenges a passar el dia a l’aire lliure a la parcel·la del tiet.
En aquells anys no tothom disposava d’automòbil, i la meva família no era una excepció. Així doncs sortíem de casa al barri de Les Corts, tot caminant fins l’estació de Sarrià, per agafar el tren fins el Baixador de Vallvidrera o l’estació de Les Planes. Recordo molt bé com era aleshores l’antiga estació, abans del soterrament i la construcció dels túnels de peatge de Vallvidrera.
Mentre esperàvem l’arribada del tren jo em fixava en el material motor i remolcat estacionat al costat dels tallers. I em feia la pregunta, quin tren agafarem avui, serà un tren maco o un tren lleig?
Aquells anys circulaven encara a la línia unitats amb automotors Brill i de la sèrie 300 barrejats amb les unitats grises i verdes conegudes com “Granotes” de la sèrie 400. No cal dir que als ulls d’un marrec de quatre o cinc anys, les Granotes eren el paradigma de la modernitat comparades amb els automotors de color marró, construïts als anys vint del segle XX. Ja us podeu imaginar quin era el tren lleig. Si veia arribar un comboi de color marró ja començava a rondinar i demanava als meus pares d’esperar a veure si el següent era un dels "macos".
Amb el pas del temps, he anat llegint i coneixent la història i les característiques d’aquests automotors emblemàtics, que en el seu moment van ser capdavanters a la xarxa de ferrocarrils al nostre país, amb un model basat a les línies electrificades suburbanes americanes. Encara recordo imatges dels seus interiors de fusta, amb la il·luminació amb làmpades de vidre amb bombetes incandescents, les cabines de conducció amb els pesats volants de fre de color daurat i el seu soroll característic al accelerar quan s’endinsaven al túnel de Vallvidrera.
Sabeu que ?, ara amb els ulls d’un adult a prop de la cinquantena, ja no tinc tan clar que fos el tren lleig.
A la memòria del meu oncle Elías, que a més d’ altres coses em va ensenyar a estimar els trens.
Bon dia Toni!
ResponEliminaM'ha encantat llegir-te. Jo de petit també agafava el tren a Muntaner amb els meus pares i les meves germanes i cap a Rubí carregats de paquets... També recordo l'estació de Sarrià i els trens lletjos... que recordo que em van començar a agradar quen els hi van posar un quart vagó molt abans que a les granotes...
Escrius de neravella, m'ha agradat molt! enhorabona i endevant.
jordi