dimarts, 13 d’octubre de 2009

Aquells trens Exprés dels anys 70.


Continuo amb els relats dels trens que m’han acompanyat al llarg de la meva vida. Avui toca el torn dels Expressos, em sembla força adequat, ara que som a punt de veure desaparèixer de les circulacions els darrers trens convencionals, es à dir amb locomotora i cotxes de passatgers.

Any 1977, ja feia uns quants mesos que havia començat a treballar com a auxiliar tècnic a l’oficina tècnica d’una multinacional americana a Montornès del Vallès. Compaginava la feina -on ja feia els meus primers dibuixos industrials amb tecnígraf, rötring i paper vegetal- amb els estudis nocturns de COU. Havia demanat de sortir un parell de cops a la setmana una mica més d’hora per tal de poder arribar a les classes de Física. Això m’obligava a anar a peu fins a Montmeló per agafar el tren cap a Barcelona. La xarxa de rodalies era en aquell temps bastant precària, amb noves unitats 440 de color blau, amb freqüències de pas molt irregulars i escàs respecte als horaris.

De tant en quant, l’arribada fora d’horari de l’Exprés de Portbou -desconec si llavors ja es deia Costa Brava- em permetia guanyar uns minuts, ja que eren vàlids els bitllets de Rodalies (encara en cartró groc).Si més no, a mi no m’havien cridat mai l’atenció els revisors !

Recordo l’estació de Montmeló, amb moll de mercaderies, el seu magatzem encara operatiu, on veia les caixes de cartró amb el tubs d’acer que fabricàvem a l’empresa, esperant el seu torn de carrega als vagons J.



La meva composició en H0 al mòdul de l'Estació de Montmeló


L’exprés feia entrada normalment per via desviada, traccionat per una Alsthom verda, amb els seus ulls de bou antibafs als vidres frontals. El soroll característic dels compressors en funcionament. La composició amb una pila de cotxes de la sèrie 8000, de disseny alemany, amb el color verd Renfe unificat, furgons d’equipatges i furgons postals.

El seu interior et transportava a èpoques passades, amb els seus compartiments, el passadís lateral, els entapissats verds, els seus quadres amb fotografies de recons de la geografia ibèrica...

Arrancada dolça, cap a “Mollet-San Fausto y Martorellas”, les retolacions de les estacions encara eren en castellà. No existien ni el baixador de La Llagosta ni la terminal de descarrega de cotxes. Aturada a Sant Andreu Comtal (San Andrés Condal), la “Maquinista Terrestre y Marítima” encara era operativa, jo deixava el tren per agafar el metro de la línia 1 a Torres i Bages, per anar cap a Urgell, a la Gran Via. Era més fiable que arriscar-me a arribar més tard al Clot...

Transcorren tres anys, el tren m’acompanya esporàdicament per tal de desplaçar-me als exàmens a l’Escola d’Enginyeria Tècnica Industrial al carrer Urgell.

Octubre de 1980, estació de Sants de Barcelona, aquest cop carregat amb el petate, amb la resta de la meva quinta en direcció a Madrid Chamartín. A l’andana l’exprés, els mateixos cotxes i furgons 8000, no recordo la locomotora, pot ser una japonesa 269 en colors verd amb la franja groga, qui sap.
Nervis i cares tristes, no sabíem que ens esperava. Petons i abraçades a la novia -avui la meva dona- llàgrimes al seu rostre, imatges clàssiques de tota una generació dins la foscor de l’estació...

Amb aquell tren vaig descobrir Madrid per primer cop, bromes amb els companys del compartiment, la majoria dels quals varem anar a parar a la mateixa companyia al CIR de Colmenar i als que no he tornat a veure mai més.

Vaig agafar l’exprés més d’un cop, amb els permisos oficials, en un i altre sentit.

Records de nits estrellades sota el cel de l’Aragó amb el nocturn direcció a Barcelona, compartiments plens de magrebins temporers amb els peus descalços que t’obligaven a passar el viatge al passadís...

La competència del bus directe i el fet de poder esgarrapar encara que fossin dues hores la meva estada a Barcelona va fer que anés abandonant progressivament el tren.

Ara em penedeixo de no haver agafat la càmera i no haver immortalitzat aquells moments.

Em queda el consol de veure córrer la meva composició a escala a la maqueta de Cal Gavatx i imaginar-me a mi mateix, 87 vegades més petit i 30 anys més jove, dins d’un dels compartiments d’aquells cotxes de viatgers !

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada