Aquells trens Exprés dels anys 70.

Continuo amb els relats dels trens que m’han acompanyat al llarg de la meva vida. Avui toca el torn dels Expressos, em sembla força adequat, ara que som a punt de veure desaparèixer de les circulacions els darrers trens convencionals, es à dir amb locomotora i cotxes de passatgers.

Any 1977, ja feia uns quants mesos que havia començat a treballar com a auxiliar tècnic a l’oficina tècnica d’una multinacional americana a Montornès del Vallès. Compaginava la feina -on ja feia els meus primers dibuixos industrials amb tecnígraf, rötring i paper vegetal- amb els estudis nocturns de COU. Havia demanat de sortir un parell de cops a la setmana una mica més d’hora per tal de poder arribar a les classes de Física. Això m’obligava a anar a peu fins a Montmeló per agafar el tren cap a Barcelona. La xarxa de rodalies era en aquell temps bastant precària, amb noves unitats 440 de color blau, amb freqüències de pas molt irregulars i escàs respecte als horaris.

De tant en quant, l’arribada fora d’horari de l’Exprés de Portbou -desconec si llavors ja es deia Costa Brava- em permetia guanyar uns minuts, ja que eren vàlids els bitllets de Rodalies (encara en cartró groc).Si més no, a mi no m’havien cridat mai l’atenció els revisors !

Recordo l’estació de Montmeló, amb moll de mercaderies, el seu magatzem encara operatiu, on veia les caixes de cartró amb el tubs d’acer que fabricàvem a l’empresa, esperant el seu torn de carrega als vagons J.

La meva composició en H0 al mòdul de l'Estació de Montmeló

L’exprés feia entrada normalment per via desviada, traccionat per una Alsthom verda, amb els seus ulls de bou antibafs als vidres frontals. El soroll característic dels compressors en funcionament. La composició amb una pila de cotxes de la sèrie 8000, de disseny alemany, amb el color verd Renfe unificat, furgons d’equipatges i furgons postals.

El seu interior et transportava a èpoques passades, amb els seus compartiments, el passadís lateral, els entapissats verds, els seus quadres amb fotografies de recons de la geografia ibèrica...

Arrancada dolça, cap a “Mollet-San Fausto y Martorellas”, les retolacions de les estacions encara eren en castellà. No existien ni el baixador de La Llagosta ni la terminal de descarrega de cotxes. Aturada a Sant Andreu Comtal (San Andrés Condal), la “Maquinista Terrestre y Marítima” encara era operativa, jo deixava el tren per agafar el metro de la línia 1 a Torres i Bages, per anar cap a Urgell, a la Gran Via. Era més fiable que arriscar-me a arribar més tard al Clot...

Transcorren tres anys, el tren m’acompanya esporàdicament per tal de desplaçar-me als exàmens a l’Escola d’Enginyeria Tècnica Industrial al carrer Urgell.

Octubre de 1980, estació de Sants de Barcelona, aquest cop carregat amb el petate, amb la resta de la meva quinta en direcció a Madrid Chamartín. A l’andana l’exprés, els mateixos cotxes i furgons 8000, no recordo la locomotora, pot ser una japonesa 269 en colors verd amb la franja groga, qui sap.
Nervis i cares tristes, no sabíem que ens esperava. Petons i abraçades a la novia -avui la meva dona- llàgrimes al seu rostre, imatges clàssiques de tota una generació dins la foscor de l’estació...

Amb aquell tren vaig descobrir Madrid per primer cop, bromes amb els companys del compartiment, la majoria dels quals varem anar a parar a la mateixa companyia al CIR de Colmenar i als que no he tornat a veure mai més.

Vaig agafar l’exprés més d’un cop, amb els permisos oficials, en un i altre sentit.

Records de nits estrellades sota el cel de l’Aragó amb el nocturn direcció a Barcelona, compartiments plens de magrebins temporers amb els peus descalços que t’obligaven a passar el viatge al passadís...

La competència del bus directe i el fet de poder esgarrapar encara que fossin dues hores la meva estada a Barcelona va fer que anés abandonant progressivament el tren.

Ara em penedeixo de no haver agafat la càmera i no haver immortalitzat aquells moments.

Em queda el consol de veure córrer la meva composició a escala a la maqueta de Cal Gavatx i imaginar-me a mi mateix, 87 vegades més petit i 30 anys més jove, dins d’un dels compartiments d’aquells cotxes de viatgers !

TGV Atlantique

Va ser l’any 1991, que per motius de feina, vaig tenir l’oportunitat de viatjar a França, i conèixer un tren revolucionari a Europa, i que va rellançar la popularitat del nostre estimat mitjà de transport.

Durant gairebé deu anys el vaig agafar per fer el recorregut entre Paris i Saint Pierre des Corps (Tours), pels meus desplaçaments a l’empresa on treballava, que tenia la seva planta de producció francesa a la localitat d’Amboise, a la bonica regió dels castells del Loire.

El viatge era una combinació encadenada de mitjans de transport: avió del Prat fins a Paris-Orly, un cop arribat a l’aeroport parisenc, combinació de “Orly-Val”, una mena de llançadora automàtica sense conductor, guiada amb rails, però amb rodes pneumàtiques, RER (tren de rodalies) i metro, fins arribar a l’estació de Montparnasse, lloc de sortida del TGV (tren à grand vitesse). També hi havia la possibilitat d’anar a l’aeroport Charles de Gaule amb Air France, i agafar un TGV allà mateix (fixeu-vos, parlo d’inicis dels anys 90!), però amb l’inconvenient que si l’avió patia una mica de retard hi havia força probabilitat de perdre el tren, així que ho vaig fer en comptades ocasions.

Els francesos es van adonar ràpidament que intentar fer arribar un nou traçat d’alta velocitat fins al centre de Paris hagués estat força complicat i molt car, així que van decidir d’aprofitat la xarxa existent dins de la corona metropolitana, tot aprofitant que la xarxa és d’ample UIC, i començar el traçat exclusiu d’alta velocitat amb via dedicada un cop fora de la ciutat.

Malgrat aquesta concessió, cal dir que el temps del recorregut des de Montparnasse fins a Saint Pierre d’uns 240 km és feia (i es continua fent) en un temps d’una hora i cinc minuts, amb una aturada intermèdia.

Per la combinació d’horaris, normalment agafava el tren al voltant de las set del vespre. El tren anava bastant ple, amb forces persones amb el maletí de la feina, segons em comentaven, molta gent viu a la regió del Loire i es desplaça fins a la feina en tren, sembla ser que ja existien abonaments mensuals del TGV.

Els trens eren de la primera generació construïts per Alstom al 1988, el mateix model que desprès es va aprofitar de base pels nostre AVE’s i Euromeds. Recordo l’impacta en el tram del recorregut paral·lel a l’autopista, on es fa pales la velocitat al avançar els cotxes a una velocitat de 300 km/h. Més tard es van introduir els trens de dos pisos, però mai els vaig agafar. I com comentava en un altre relat dedicat a França, encara segueixen en servei, després de 20 anys de la seva posta en funcionament.

També recordo especialment el kiosc de revistes de l’estació de Saint Pierre, on anava comprant forces revistes (Loco Revue, Voies Ferrées, Rails sans frontières...) molt superiors al panorama local de l’època, i que avui formen part del recó internacional de la meva biblioteca ferroviària particular.

Durant deu anys he anat comparant les diferencies del model ferroviari dels dos països, nosaltres també hem pujat al carro de l’alta velocitat, però llastrats pel greu error històric de l’ample ibèric, que els nostres politics mai no han sabut o no han volgut solucionar.

L’altre dia parlant amb en Jordi E-1001 i en Pacheco comentàvem la construcció del tercer carril del nus de Mollet. Serà possible que hi hagi algú amb una mica de seny amb aquest país ?

Trens del Llevant

Setembre de 1969, els pares ens porten a visitar la ciutat de naixement de la mare, Múrcia. Recordo perfectament la primera part del viatge, fins a València. Sortida de l’estació de França amb un tren símbol de la modernitat aquells dies: l’automotor FIAT de color blau, el mític TER, acrònim de “Tren Español Rápido”.

L’inici del trajecte per la costa del Garraf, amb els seus túnels, la mare m’ensenyava el lloc on anaven a la platja de joves, a prop de Sitges, sempre en aquells trens de la postguerra, en vagons de fusta i locomotores de carbó.

El meu nas enganxat a la finestra, aquella pantalla gegant al paisatge, mentre comptava els pals de telèfon i els postes de la catenària.

A mida que ens acostem a terres valencianes, les primeres palmeres al costat de la via, el contrast de la sequera i les hortes.

Creuaments amb combois de mercaderies, els “naranjeros”, en direcció a Europa, on s’exportaven les millors taronges, fruit de la regió. Les Alsthom eren aleshores les reines de la tracció elèctrica al corredor del Llevant.

El pare satisfet amb la comoditat de l’aire condicionat, un luxe que només podies trobar en alguns grans magatzems a Barcelona.

Aquell tren havia substituït no feia gaire temps a un altre automotor mític, també d’origen italià, el TAF, que no vaig conèixer, recordo només les histories del tiet Juan, cosí germà de la mare, cap de vendes d’una empresa metal·lúrgica de Les Corts, que havia recorregut la península amb ell als seus viatges de negocis.

Records de l’estació del nord de València, on es feia parada fins continuar cap a Múrcia.
Hi havia força temps. El pare em va comprar un parell de “tebeos” de “Hazañas Bélicas”, que em van tenir força entretingut durant la resta del viatge.

I de sobta la bufetada d’aire calent al baixar del tren a l’estació de Múrcia, el tren va continuar el seu recorregut, pot ser en direcció a Andalusia...

Els trens d’un temps que només podem recrear avui a les nostres maquetes.

Foto: TER a Sagunt, 1972 de "Coyote" del portal Tranvia

Maniobres a un matí de tardor.

Estació de Granollers Centre, 6:35 a.m., la boirina ja fa les primeres aparicions de tardor, sota la llum groguenca dels castellets d’il·luminació, a la via de l’apartador, veig estacionada la composició de vagons porta-contenidors.

Em sento al banc com cada de matí, tot esperant que arribi el meu rodalies cap a Barcelona. Avui amb menys son que altres divendres, ahir va ser festiu a Barcelona i el cos va més descansat.

Se senten uns grinyols de la desfrenada de la composició de mercaderies i els roncs de la 311 “Mabi” de l’altre costat. Mica en mica el tren es desplaça en direcció Girona. La 250-006 “alemanya” titular de la composició queda solitària al costat Barcelona de l’apartador.

Comencen les maniobres per la descarrega dels vagons a la terminal, bastants contenidors de líquids, sobre tot de la veïna empresa Bertschi AG, segurament provenint de la casa matriu a Suïssa. Malgrat la ferotge competició del transport per carretera, l’intermodal encara subsisteix, encara que la crisi es fa notar en el nombre de moviments diaris.

Mentre veig recular la composició, la llum del rodalies es veu sortint de Les Franqueses-Granollers Nord, agafo el mòbil per captar l’imatge, mentre em preparo per pujar al tren...

Ja de tornada, passada la fresca del matí, amb un bon sol, cap a un quart de quatre de la tarda, veig una 269 amb una composició de vagons Transfesa, esperant a la via del ramal de Cerdanyola, aturada just a l’entrada de Mollet. El nou viaducte del bucle d’enllaç es troba en avançat estat de construcció. A l’estació de Mollet les contractes treballen a la via de l’apartador direcció Girona per enllestir el nou nus ferroviari...

Serà possible que no s’abandonin les mercaderies definitivament?

París, 18h, estació de Saint Lazàre

Soc a Paris des de dimarts al vespre, la feina m’ha dut per fer un curset d’una nova aplicació informàtica. Després de dos dies tancat dins d’una sala de reunions, avui m’he decidit a fer un tomb i estirar una mica les cames.

Aprofitant que soc al rovell de l’ou, m’he dirigit cap a l’estació de Saint Lazàre, passo per davant dels Magatzems Lafayette, veig dins d’un dels seus aparadors surrealistes un tren americà en escala 0 amb vies estil Payá que s’endinsa a la boca d’un cap blanc amb cara d’espant...

Molt a prop de l’estació hi ha una botiga de trens miniatura, “Au Pullman”, especialista en tren elèctric des de 1945 segons diu la seva propaganda. Molt material francès, alguna coseta d’Electrotren i uns preus caríssims: la nostra Mikado digital a més de 500 euros !. El dependent molt amable, l’he demanat si tenien la BB del Midi de Roco, quina mala sort, desapareguda, ja fa dos anys que no es fabrica. Tot just han tret un altre versió modernitzada, sembla que aprofitant el llançament de la nostra 1000 a un preu de 159 euros. Em dona una tarja amb l’adreça i les dades d’internet per que on ne sait jamais.

Al voltant de les sis m’he passat per l’estació, un moviment de trens i de persones increïble. He comptat 27 vies. La majoria destinades als trens suburbans de la regió de l’Illa de França al voltant de Paris. També surten d’aquí els trens de llarg recorregut en direcció al Nord, cap a Rouen i Le Havre. Una estació vella, de l’estil de la de França de Barcelona, però amb un moviment molt superior a la de Sants, tot i que es tracta d’una terminal.

M’ha sobtat veure material nou barrejat amb altre bastant antic. Moltes composicions amb remolc pilotat, que permeten reinvertir el sentit de marxa sense necessitat de canviar la locomotora. Les sortides i arribades són un continu.

Coloracions blaves del Transilien (nom que rep la xarxa suburbana de la regió Ile de France, Illa de França) i de la xarxa de l’Alta Normandia, amb noves unitats del ter, també les antigues composicions metàl·liques amb el seu aspecte de persiana com els vells 2CV furgoneta.

El tren de llarg recorregut que ve de Le Havre, té un retard de 20 minuts, segons anuncien als panells indicadors, un incendi a una caixa elèctrica de senyals, els francesos tampoc es lliuren... No em puc esperar a l’arribada, haig d’anar a sopar amb els col·legues del curset.

Sense cap mena de dubte, disposem a casa nostra de material molt més modern que al país veí, però em faig la reflexió si no podríem aprofitar una mica més el que tenim, abans de mal vendre’l a altres països.

Ja fa gairebé vint anys que vinc a Paris, i veig els mateixos trens al RER (Réseaux Expres Regional), l’equivalent de les nostres rodalies. En el mateix període de temps nosaltres hem viscut dues generacions, fins arribar als Civia. Entre poc i massa. Esta bé disposar d’un material molt superior al francès, però amb la febrada de l’alta velocitat em sembla que s’està perdent una mica el nord.

Acabo aquestes línies a l’aeroport d’Orly, mentre espero la sortida del meu avió cap a Barcelona, avui es Onze de Setembre, que hi farem, desavantatges de treballar a una multinacional !

Esposició Modelisme a Mirepoix

Els dies 22 i 23 d'agost es va celebrar a la població de Mirepoix, a l'Ariège (França) la 8ª fira de modelisme.

Aprofitant les vacances i la participació d'alguns membres de Via Oberta en escala IIm, ens vàrem acostar fins a Carcasona per fer una mica de turisme, i després veure la mostra.

Em va agradar força el circuit MOMI, l’amic Daniel ens va mostrar els detalls de cara a la construcció del nostre futur circuit a Cal Gavatx, que serà compatible amb els seus mòduls i ens permetrà participar amb ells si ens interessa.

També em va agradar força una maqueta molt ben decorada d’un aficionat de la regió de Bordeus, que em va explicar la seva tècnica de construcció de murs i parets, així com els ceps de la vinya.

Hi havia també la representació de Torelló amb els mòduls d’en Ramon Pont, amb un avançament del decorat de la zona del túnel del Calvari.

En escala N era interessant uns mòduls de la línia de Pau a Canfranc, amb l’estació internacional de Canfranc i el túnel de Somport inclosos.

L’associació local tenia la seva maqueta modular on vaig caçar la locomotora 1000 francesa del Midi.

Via Oberta va estar força representada com es pot veure a la foto amb els MOMI.

Adéu al tren de la franja vermella.

Desprès de 45 anys de circulació, el dia 26 de juliol del 2009, el Talgo III Miguel de Unamuno va fer el seu darrer viatge des de Bilbao a Barcelona.

Els darrers mesos l’he vist aturat a l’estació de Sants, un cop finalitzat el seu recorregut, a la mateixa via on espero el tren de rodalies cap a Granollers, preparat per dirigir-se cap a Sant Andreu, als tallers de manteniment. La seva mort ja estava anunciada, a l’espera de ser substituït pels Alvia de la serie 120.

Sempre m’ha agradat el seu disseny, amb la xapa ondulada i els rematxes, el seu color platejat amb la franja vermella, els seus panells indicadors lluminosos....

Encara que l’he vist molts cops nomes el vaig agafar dues vegades quan feia la mili per anar a Madrid.

És un tren al que tinc una estima especial, el meu germà, l’únic cas ferroviari professional conegut de la família, va ser mecànic en ruta durant un quants anys. Era especialista en motors diesel i es va encarregar del grup electrogen del furgó generador, el conegut “Manso”. He vist varis d’aquests furgons a diari a la platja de vies de Sant Andreu, amb la senyal del menyspreu, rovellant-se al sol, preludi del seu destí cap al desguàs.

Ara ja nomes el podrem veure circular per les nostres maquetes, per que coneixen el tarannà d’aquest país, és difícil que es conservi una composició per fer circulacions especials com a altres llocs.

Dels molts videos que he trobat a la xarxa, aqui en deixo un que m'ha agradat molt:

http://www.youtube.com/watch?v=19Dg00X5YXw

Un altre tren que passa als records...