Fum i guspires al Plà de Vilanoveta

Dissabte de trens, aquest cop a Lleida, hem matinat per anar a visitar la Fira Expotren. Aquesta segona edició s’ha organitzat una jornada de portes obertes a l’Associació per la Restauració de Material Ferroviari (ARMF).

Desprès de veure els trens petits ens hem acostat als tallers de l’ARMF, amb una grata sorpresa, al damunt de les vies, i sota un esplèndid matí de primavera hem pogut veure dues locomotores emblemàtiques i en perfecte estat de funcionament: la elèctrica 1003 i la vaporosa MZA 602, coneguda com “Cuco”.

Sota l’atenta mirada dels aficionats, amb les cameres i filmadores a punt, les locomotores han efectuat petits recorreguts de marxa per la platja de vies d’accés als tallers.

Mentre el fogoner de la 602 carrega palades de carbó al fogar, sentim l’arrencada del compressor de la E-1003. Entesos i profans quedem meravellats del reflexes del sol sobre els polits acabats en bronze de la vaporosa, i l’impecable aspecte de la pintura negre.

El xiulet de la elèctrica ens avisa de la propera arrencada, corredisses dels “paparazzi” per agafar posicions per trobar el millor enquadrament.

Aviat sentim la suau arrencada dels motors elèctrics i perseguim les evolucions endavant i endarrera, són uns 200 metres, no gaire més, i s’hem posa la pell de gallina de pensar que la podríem veure funcionar entre Ripoll i Puigcerdà.

Es el torn de la vaporosa, xiulet d’atenció i aviat veiem sortir el fum de la xemeneia i les sortides de vapor dels cilindres. El moviment de les bieles i la distribució, amb el seu ritme acompassat.

A dins dels tallers altres monstres esperen la seva restauració, una Garrat, un ferrobús, una diesel 1600. També i trobem el material del tren dels Llacs, la Garrafeta, les Yeyés i els cotxes 5000, tot en perfecte estat de revista.

Ha valgut la pena el viatge, trens petits i trens grans, passat i present, hem gaudit de la nostra passió: el ferrocarril.

Darrer tren d'en Josep

Ahir en Josep va agafar el seu darrer tren, aquest cop no el vàrem poder acompanyar, no estava previst en la seva agenda de sortides.

Vaig tenir la sort de pujar amb ell al mateix tren, ja fa onze anys. Durant aquest temps hem gaudit junts del camí, he pogut compartir amb ell la nostra passió pel ferrocarril. Ara jo hem quedo sol i trist a l'estació, el seu bitllet és només d'anada.

Gràcies al seu esperit i tarannà, hem aconseguit moltes fites que semblaven impossibles: la construcció de les Núries, el circuit de Cal Gavatx, la construcció del Metro i la Hawaiana, la consolidació de la nostra petita entitat a la comarca en definitiva.

He sentit la complicitat entre vells tècnics, i admirat la seva professionalitat com a projectista. I també la seva qualitat humana.

El seu record serà sempre entre nosaltres, cada corba, cada cargol, cada travessa de Cal Gavatx ens acostarà a ell, i farà que encara que ja no hi sigui, el sentim molt a prop nostre.

Ell no hi creia en aquestes coses, però si és veritat que hi ha un cel, a ben segur que en Josep ja està negociant la construcció d’un circuit a les altures.



A la memòria d’en Josep Catalan i Gibert, tècnic ferroviari, sots-president de Via Oberta

Matí de dissabte a Cal Gavatx

Des de principis de gener, un cop finalitzada la restauració de la maqueta Baulenes, els maquetistes de Via Oberta ens dediquem a la instal•lació de nous comandaments manuals a la maqueta de corrent continua de Cal Gavatx.

Tot i que la maqueta disposava de comandament a través de pantalla i autòmat programable, vàrem trobar més operatiu i amb possibilitats de joc per a tothom de disposar del típics pannells amb polsadors, interruptors i pilots lluminosos, això que els francesos anomenen “TCO” i els anglesos “Switchboard”.

Així que ens vàrem posar mans a l’obra, amb l’Autocad per dissenyar el pannells, la construcció amb xapa i tall làser, doblegats per l’amic Pierre, i els vinils fets al retolista, i col•locats amb la mà precisa d’en Quim.

Uns quants matins de dissabte d’hivern fred, però plens d’escalfor humana, sense preses, gaudint de moments d’humor, sense cap obligació, perquè ens agrada , només per la satisfacció de la feina ben acabada.

Avui hem enllestit el primer pannell, després de cinc dissabtes. Hem hagut de passar fils de noves bobines de desviaments, semàfors i vies de la rotonda. Gairebé cinc bobines de cable i un munt de soldadures. Quedo impressionat amb la tècnica d’en Josep Tordera, amb un soldador de 60watts i la seva pasta inseparable.

Ja hem començat a passar fils del segon pannell, el de l’estació de Granollers, per sort només hem d’anar fins a les regletes de connexió ja existents, esperem acabar-ho el proper dissabte.

Que ràpid que passa el temps, ja gairebé són les dues, el temps just de fixar el pannell al seu lloc, perquè demà tornem a tenir públic a Cal Gavatx.

La E4 arriba a Ribes Enllaç

Imatge d'avui de la meva taula del despatx.

La flamant composició del cremallera en escala HOm junt a l'edifici de l'estació de Ribes Enllaç. Ja fa anys que el vaig construïr, pensant en ampliar el mòdul de l'estació de Ribes de Renfe. Al costat, el llibre d'en Salmeron, del qual he extret molta informació, tant per les locomotores de cinc polzades com per la construcció de l'edifici.

Altres projectes, i la manca de material comercial per reproduir la línia em van fer deixar aquesta idea aparcada però mai oblidada.

Ara he tingut l'oportunitat d'obtenir aquesta magnífica reproducció, obra d'un artesà, el nom del qual m'ha demanat expressament de que no surti en cap lloc.

Fent inventari de desviaments, analitzant l'esquema de vies del llibre, el projecte torna a sortir a la llum.

Propera parada: Ribes Vila.

Tempus fugit

Lo temps és breu.

Tot repassant el meu arxiu fotogràfic he retrobat unes imatges preses a València Nord, al 2002.

Sembla que fos ahir, però les coses han canviat força en gairebé nou anys.

Una 252 "taxi" amb una composició Talgo pendular en decoració blanca i blava espera a l’andana l'hora de la seva sortida, mentre jo espero l’arribada de l’Euromed de la sèrie S-101 que m’ha de dur de retorn a Barcelona.

Les fotos les prenc amb una Mavica de Sony, amb disquettes de 1,44Mb i amb una resolució de 640x480, quan encara no es parlava de megapixels.

En trobem en plena eufòria econòmica i l’expansió de l’empresa on treballo m'ha dut a fer adquisicions d’inversions industrials amb un fabricant de motlles valencià.

Al logo de la nostra associació ferroviària fa pocs anys que vàrem posar la imatge de l’Euromed, tot un símbol de modernitat, ja que vàren coincidir, més o menys, les dates de la seva inauguració amb la fundació de l’entitat.

Imatges que ja han esdevingut història, les 252 enguany amb el color blanc i lila “pantone” de Renfe Operadora, s’amunteguen a la platja de vies de Sant Andreu Comtal, sense gairebé composicions clàssiques per arrossegar, ja desaparegudes les composicions Arco amb cotxes a València.

Els sis Euromeds S-101 ja fa temps que han deixat pas a les composicions S-130, els “aneguets” de Talgo, els parents pobres a Sants al costat dels AVE S-103 de Siemens i dels S-102 “ànec” de Talgo, amb destinació a la capital.

Ara faig les fotos també amb una Sony, però amb una Cyber-shot de 12,1 megapixels, amb vídeo incorporat i amb una memòria de 8Gb.

Ja fa temps que no em desplaço en tren a València per motius de feina. Aquells motlles ja fa uns anys que no produeixen res, a conseqüència de la crisi econòmica que ens envolta.

La línia Madrid-València d’alta velocitat amb ample UIC ja és a punt d’inauguració pel desembre, mentre aqui encara haurem d’esperar no se sap quant pel corredor mediterrani...

Hi han coses que no canvien.

Per les terres del Canfranero

La primera etapa del nostre viatge cap a les Valls de Hecho, Ansó i Roncal ens va acostar a les terres del prepirineu d’Osca. Després de la visita al castell de Loarre, ens vàrem dirigir cap a Ayerbe per fer parada d’avituallament. Casualment la carretera ens va dur just al davant de l’estació, i just al costat un restaurant, així que un cop finalitzat el dinar vaig aprofitat per fer un tomb per les instal•lacions ferroviàries.

Les quatre de la tarda, un sol que picava, presagi del canvi de temps que estava a punt d’arribar. Amb el meu fill Toni i el meu veí Carlos, fill de ferroviari i antic aprenent de la Maquinista ens dediquem a buscar relíquies.

L’estació és en obres. Acaben de fer les andanes noves, les antigues marquesines metàl•liques esperen la col•locació de les noves cobertes. Nous cartells amb la retolació verd i gris d’Adif conviuen amb el vell rellotge i els antics fanals de plat, d’aquests que reprodueix el sr. Josep per la maqueta H0.

L’anacronisme és total, els vells dipòsits i la grua d’aigua, la bàscula i el gàlib junt al moll de mercaderies resisteixen el pas del temps. Al costat una pila de carrils amb travesses de formigó i caixes de tirafons de fixacions per estrenar.

No cal dir que no hi ha personal a l’estació. El conegut cartell d’avis de que els bitllets es compren al mateix tren. Al costat de la porta del despatx de circulació trobem els antics comandaments de les agulles i senyals d’entrada, amb les claus posades !! Vàrem tenir la temptació d’agafar-les, però ens ho vàrem repensar.

Sensacions d’un salt al passat, imaginant el temps daurat d’aquest tren, amb el moll ple de moviment, les locomotores de vapor fent l’aiguada, el guardabarreres atent a la seva “casilla” mentre el cap d’estació dona la sortida en direcció Jaca.

Abandonem l’estació i agafem els cotxes, encara seguim un quants quilometres al costat de la línia, ens aturem a la zona dels Mallos de Riglos, espectaculars formacions rocoses molt conegudes pels amants de l’escalada. A sota el Canfranero segueix la seva lluita contra la muntanya, amb terraplens, viaductes i túnels.

La carretera s’endinsa a les gorges del riu Gállego i ens acomiadem del ferrocarril. Fins un altre !

Records del Irati

El mal temps ens ha obligat avui a canviar els plans i posposar l’excursió a la Selva de Irati. Hem aprofitat per visitar la Foz de Lumbier, magnífic recó natural de les gorgues del riu Salazar que podem visitar enguany a peu o en BTT gràcies a l’aprofitament de l’antiga plataforma del tren de via estreta Pamplona-Sangüesa, conegut popularment com “El Irati”.

Només els postes de formigó i els dos túnels on es poden veure encara les fixacions de la catenària en permeten imaginar el que va ser al seu dia. Inaugurat el 1911 prestà servei fins al 1955.

Aquest ferrocarril de via mètrica va néixer amb l’ intenció de portar la fusta que duien els raiers del Pirineu navarrès pel riu Irati que es carregava a Aoiz, però ben aviat es va modificar el seu recorregut afegint un ramal fins a Lumbier i Sangüesa.

El tren feia un servei tramvia dins de Pamplona, pel ramal de Aoiz només serveis de mercaderies i la resta del trajecte el de un tren tramvia similar als nostres carrilets del Llobregat.

El tren va ser força avançat als seus inicis, electrificat de bones a primeres, amb automotors fabricats per Carde y Escoriaza de Saragossa. Malgrat els ajuts de la Diputació, va haver de ser clausurat per les seves pèrdues.

Un breu recordatori al taulell d’informació de la Foz, en anglès i en francès ! (no en castellà ni en euskera, com la resta d’informació) assabenta al visitant de la seva existència, sort de la foto, perquè si no els pobres aficionats locals que no siguin poliglotes ho tenen malament...

Bona nit des de Aribe, esperem que demà tinguem més sort amb el temps.