Tintin i els trens. El ferrocarril central del Perú.

Sóc un dels fans incondicionals del personatge del genial dibuixant belga Georges Remi, més conegut com Hergé. Les seves trepidants histories ens transporten a països llunyans i gràcies a la meticulosa documentació que caracteritzava a l’autor podem trobar imatges de llocs i situacions reals.

Sense cap mena de dubte, Hergé també era un apassionat pels trens. En molts dels seus àlbums podem trobar escenes amb el ferrocarril com a protagonista, ja a la primera aventura, Tintin al país dels soviets, podem veure córrer a Tintin i Milú per la via empaitats per una locomotora de vapor.

Hergé fins i tot va col.laborar amb la companyia estatal belga, la SNCB amb dibuixos publicitaris, i podem trobar avui decorats amb els seus personatges els trens de gran velocitat Thalys que uneixen Paris amb Brussel·les.

Una de les histories amb tren, que de ben segur coneixeu els seus seguidors, succeeix a l’àlbum Tintin i el temple del Sol. En la seva recerca del professor Tornassol al Perú, en Tintin i el capità Haddock, agafen un tren al poble de Santa Clara, en direcció a Jauja.

Aquest tren, sense cap mena de dubte es tracta del ferrocarril de Callao a Huancayo, que va arribar a aquesta localitat al 1908.

La línia, d’ample internacional de 1435 mm, assoleix una alçada màxima de 4781 metres al túnel de Galera, i és un dels ferrocarrils més  notables del món, per les seves dificultats tècniques. Al seu recorregut per arribar al cim, hi trobem 58 viaductes, 69 túnels i 6 zig-zags.

El viaducte més conegut es l’anomenat del Infiernillo, on van treballar molts treballadors xinesos. Un altre de conegut és el de Verrugas. Tots ells són de construcció metàl·lica amb reblons, característica d’aquella época.

L’Hergé ens recrea a les seves vinyetes aquests ponts, amb gran semblança a les fotos que he trobat del 1921 dels viaductes de Challape i Chaupichaca:

Les locomotores eren de procedència americana, inicialment Rogers i Danfort, i més endavant Baldwin i Alco.

Crec que Hergé ens dibuixa una Baldwin, si la comparem amb la foto del viaducte de Verrugas:

Agraïments a la informació disponible a internet sobre els ferrocarrils del Perú d’Elio Galessio, on he trobat les fotos.

També recomano el vídeo del programa de TVE: http://www.rtve.es/alacarta/videos/historia-de-trenes/historias-trenes-ferrocarril-andino/373167/

A Wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/Ferrocarril_Central_del_Per%C3%BA

Una 1605 MZA en H0

La pluja d’aquests dies de Pasqua, m’ha fet cancel•lar les excursions previstes. Però tot té el seu costat positiu, m’he dedicat a fer una mica de modelisme.

Ja fa temps que tenia una antiga Ibertren dels anys 80, li vaig comprar a l’amic Fausto ja fa uns quants anys. Tenia un pinyó trencat que vaig poder substituir amb un recanvi trobat a Massades pel Santi.

El model de Ibertren pretenia ser la “Samper de Calanda”, una 242T construïda per la Maquinista Terrestre y Marítima al 1957, amb el nº de fabrica 721, destinada al INI pel ferrocarril Andorra-Escatrón. Ibertren va aprofitar la similitud a les 1600 per fer aquest model, modificant només la carbonera pel dipòsit de fuel i afegint les pantalles aixeca-fums. De fet la locomotora original es va fer partint del disseny de la sèrie 1600, adaptada per cremar fuel-oil i amb una pressió de timbrat de caldera de 16kg/cm2 com la Confederació.

Ibertren no va modificar dels motlles d’injecció les numeracions de bastidor i  de topera, que són els mateixos de la versió Renfe de la 1600, i per tant no representaven l’original.

Havia pensat feia uns any a modificar el model per reproduir les 242T del Transpirinenc, però al sortir al mercat la reproducció de la nova Ibertren, amb una qualitat i detalls acurats, i amb una motorització i transmissió moderna i precisa, el projecte va quedar oblidat.

abans

L’amic Josep Bancells em va regalar fa unes quantes setmanes un kit de millora que va distribuir Mabar ja fa una pila d’anys, amb toperes, plaques de fàbrica i sostre fotogravats, detalls en fossa de llautó fets pel Josep: injectors, xemeneia, escales, fanals, xiulet i aixetes. Així que em vaig decidir per fer la versió original de MZA, ja que també disposo d’un altre 1600 Ibertren antiga en versió Renfe.

Molta feina amb el Dremel, eliminació del dipòsit de fuel, tall del sostre i xemeneia de plàstic original i desmuntatge dels passamans d’acer cromat sobredimensionats originals.

Vaig obrir les finestres laterals, tapades amb la reproducció de Ibertren.

Avui he hagut de parar per falta de material: corda de piano per fer els passamans i les baranes de la carbonera.

Malgrat això l’aspecte és ja gairebé el final. L’he pintat tota negra com eren a l’època de MZA, només els detalls daurats de la numeració, marcs de finestres i  plaques de fàbrica.

No faré res amb la transmissió. La motorització original és molt dolenta, les bieles sobredimensionades i les rodes més petites del que els hi pertocaria si es respectés l’escala. No val la pena existint el nou model de Ibertren. Es tracta més d’un  model per vitrina que per fer-lo funcionar.

Ara bé el resultat no és dolent, la locomotora té l’aire de l’original. I ara tinc tres versions de les 242T: les primeres  del Transpirinenc, del 1923, les 1600 de MZA, del 1924 i la versió Renfe 242.

després

Circuit de prova II

Un cop trobat el maleït adaptador USB a RS232 que funcionès amb el nou PC, he pogut, per fi,  fer les conexions i començar les proves amb el programa Train Controller.

He fet un petit video de demostració del que es pot fer. El circuit no dona per molt, pero es poden fer unes quantes maniobres.

Faig servir la demo, que nomès dura 15 minuts, temps suficient per fer unes maniobres.

Ara haig de digitalitzar una locomotora petita de maniobres que permeti jogar amb alguns vagons de dos eixos.