dilluns, 28 de setembre del 2009

Trens del Llevant

Setembre de 1969, els pares ens porten a visitar la ciutat de naixement de la mare, Múrcia. Recordo perfectament la primera part del viatge, fins a València. Sortida de l’estació de França amb un tren símbol de la modernitat aquells dies: l’automotor FIAT de color blau, el mític TER, acrònim de “Tren Español Rápido”.

L’inici del trajecte per la costa del Garraf, amb els seus túnels, la mare m’ensenyava el lloc on anaven a la platja de joves, a prop de Sitges, sempre en aquells trens de la postguerra, en vagons de fusta i locomotores de carbó.

El meu nas enganxat a la finestra, aquella pantalla gegant al paisatge, mentre comptava els pals de telèfon i els postes de la catenària.

A mida que ens acostem a terres valencianes, les primeres palmeres al costat de la via, el contrast de la sequera i les hortes.

Creuaments amb combois de mercaderies, els “naranjeros”, en direcció a Europa, on s’exportaven les millors taronges, fruit de la regió. Les Alsthom eren aleshores les reines de la tracció elèctrica al corredor del Llevant.

El pare satisfet amb la comoditat de l’aire condicionat, un luxe que només podies trobar en alguns grans magatzems a Barcelona.

Aquell tren havia substituït no feia gaire temps a un altre automotor mític, també d’origen italià, el TAF, que no vaig conèixer, recordo només les histories del tiet Juan, cosí germà de la mare, cap de vendes d’una empresa metal·lúrgica de Les Corts, que havia recorregut la península amb ell als seus viatges de negocis.

Records de l’estació del nord de València, on es feia parada fins continuar cap a Múrcia.
Hi havia força temps. El pare em va comprar un parell de “tebeos” de “Hazañas Bélicas”, que em van tenir força entretingut durant la resta del viatge.

I de sobta la bufetada d’aire calent al baixar del tren a l’estació de Múrcia, el tren va continuar el seu recorregut, pot ser en direcció a Andalusia...

Els trens d’un temps que només podem recrear avui a les nostres maquetes.
Foto: TER a Sagunt, 1972 de "Coyote" del portal Tranvia

divendres, 25 de setembre del 2009

Maniobres a un matí de tardor.

Estació de Granollers Centre, 6:35 a.m., la boirina ja fa les primeres aparicions de tardor, sota la llum groguenca dels castellets d’il·luminació, a la via de l’apartador, veig estacionada la composició de vagons porta-contenidors.

Em sento al banc com cada de matí, tot esperant que arribi el meu rodalies cap a Barcelona. Avui amb menys son que altres divendres, ahir va ser festiu a Barcelona i el cos va més descansat.

Se senten uns grinyols de la desfrenada de la composició de mercaderies i els roncs de la 311 “Mabi” de l’altre costat. Mica en mica el tren es desplaça en direcció Girona. La 250-006 “alemanya” titular de la composició queda solitària al costat Barcelona de l’apartador.

Comencen les maniobres per la descarrega dels vagons a la terminal, bastants contenidors de líquids, sobre tot de la veïna empresa Bertschi AG, segurament provenint de la casa matriu a Suïssa. Malgrat la ferotge competició del transport per carretera, l’intermodal encara subsisteix, encara que la crisi es fa notar en el nombre de moviments diaris.

Mentre veig recular la composició, la llum del rodalies es veu sortint de Les Franqueses-Granollers Nord, agafo el mòbil per captar l’imatge, mentre em preparo per pujar al tren...

Ja de tornada, passada la fresca del matí, amb un bon sol, cap a un quart de quatre de la tarda, veig una 269 amb una composició de vagons Transfesa, esperant a la via del ramal de Cerdanyola, aturada just a l’entrada de Mollet. El nou viaducte del bucle d’enllaç es troba en avançat estat de construcció. A l’estació de Mollet les contractes treballen a la via de l’apartador direcció Girona per enllestir el nou nus ferroviari...

Serà possible que no s’abandonin les mercaderies definitivament?

dissabte, 12 de setembre del 2009

París, 18h, estació de Saint Lazàre



Soc a Paris des de dimarts al vespre, la feina m’ha dut per fer un curset d’una nova aplicació informàtica. Després de dos dies tancat dins d’una sala de reunions, avui m’he decidit a fer un tomb i estirar una mica les cames.

Aprofitant que soc al rovell de l’ou, m’he dirigit cap a l’estació de Saint Lazàre, passo per davant dels Magatzems Lafayette, veig dins d’un dels seus aparadors surrealistes un tren americà en escala 0 amb vies estil Payá que s’endinsa a la boca d’un cap blanc amb cara d’espant...

Molt a prop de l’estació hi ha una botiga de trens miniatura, “Au Pullman”, especialista en tren elèctric des de 1945 segons diu la seva propaganda. Molt material francès, alguna coseta d’Electrotren i uns preus caríssims: la nostra Mikado digital a més de 500 euros !. El dependent molt amable, l’he demanat si tenien la BB del Midi de Roco, quina mala sort, desapareguda, ja fa dos anys que no es fabrica. Tot just han tret un altre versió modernitzada, sembla que aprofitant el llançament de la nostra 1000 a un preu de 159 euros. Em dona una tarja amb l’adreça i les dades d’internet per que on ne sait jamais.

Al voltant de les sis m’he passat per l’estació, un moviment de trens i de persones increïble. He comptat 27 vies. La majoria destinades als trens suburbans de la regió de l’Illa de França al voltant de Paris. També surten d’aquí els trens de llarg recorregut en direcció al Nord, cap a Rouen i Le Havre. Una estació vella, de l’estil de la de França de Barcelona, però amb un moviment molt superior a la de Sants, tot i que es tracta d’una terminal.
M’ha sobtat veure material nou barrejat amb altre bastant antic. Moltes composicions amb remolc pilotat, que permeten reinvertir el sentit de marxa sense necessitat de canviar la locomotora. Les sortides i arribades són un continu.



Coloracions blaves del Transilien (nom que rep la xarxa suburbana de la regió Ile de France, Illa de França) i de la xarxa de l’Alta Normandia, amb noves unitats del ter, també les antigues composicions metàl·liques amb el seu aspecte de persiana com els vells 2CV furgoneta.

El tren de llarg recorregut que ve de Le Havre, té un retard de 20 minuts, segons anuncien als panells indicadors, un incendi a una caixa elèctrica de senyals, els francesos tampoc es lliuren... No em puc esperar a l’arribada, haig d’anar a sopar amb els col·legues del curset.

Sense cap mena de dubte, disposem a casa nostra de material molt més modern que al país veí, però em faig la reflexió si no podríem aprofitar una mica més el que tenim, abans de mal vendre’l a altres països.

Ja fa gairebé vint anys que vinc a Paris, i veig els mateixos trens al RER (Réseaux Expres Regional), l’equivalent de les nostres rodalies. En el mateix període de temps nosaltres hem viscut dues generacions, fins arribar als Civia. Entre poc i massa. Esta bé disposar d’un material molt superior al francès, però amb la febrada de l’alta velocitat em sembla que s’està perdent una mica el nord.

Acabo aquestes línies a l’aeroport d’Orly, mentre espero la sortida del meu avió cap a Barcelona, avui es Onze de Setembre, que hi farem, desavantatges de treballar a una multinacional !