Guadalajara-Yebes, estació fantasma

el 29 d'octubre, al voltant de les 17h, a l'estació de Guadalajara-Yebes, esperant l'arribada de l'AVE direcció a Barcelona.

Estació moderna, funcional, sense l'encant de les velles estacions, vestibul minimalista, sense bar ni quiosc, nomès una màquina de vending de begudes fredes, quatre bancs i l'escàner amb els torns d'accés, sota la vigilancia del personal de seguretat. Ni rastre de l'ambient ferroviari.

Paso el control abans de l'hora, aprofitant l'arribada del tren provinent de Barcelona, l'auxiliar, una sudamericana, em pregunta quin cotxe tinc al bitllet, no agafo aquest tren, nomès vull fer unes fotos, m'agraden els trens, li faig saber.

Arriba el tren, unes quinze persones baixen a Guadalajara. Tot un èxit. Faig un parell de fotos i passo a l'altre costat, a l'andana direcció Barcelona.

Al fons els pocs edificis de la ciutat Valdeluz, clar exponent de l'especulació del totxo, i els seus camps de golf buits.

Les promesses d'un metro de luxe per que els madrilenys que han canviat de residència puguin arribar al centre, a les seves oficines en uns pocs minuts, i la crua realitat: una ciutat fantasma amb una estació fantasma, a vint minuts en bus del centre de Guadalajara.

Inversió pública per l'aprofitament d'uns quants, ara tristement infrautilitzada, mentre a la resta de la xarxa ferroviaria del país es pateix deficit de material rodant i infraestructures.

Arriba el tren cap a Barcelona, l'auxiliar ens indica més o menys on serà la situació del nostre cotxe. Uns japonessos busquen al terra la numeració d'indicació del cotxe, pero noi, aixó no és el Japó...

Märklín, retorn als 70’s

Dissabte passat vaig començar els treballs de restauració a Via Oberta de la maqueta Baulenas, donació de la família d’aquest granollerí desaparegut ja fa anys, gran aficionat als trens en miniatura.

Una maqueta amb el sabor d’abans, amb la seva via metàl·lica, amb perfil de xapa simulant el balast. Els desviaments amb el fanalet típic alemany, amb radis molt tancats, mes propis del tren de joguina. Decoració germànica, amb algun petit detall del país, com l’edifici de l’estació, o el camió grua Pegaso Comet d’Eko, amb la propaganda del “Garaje Baulenas”.

Remeno les seves tripes elèctriques: tecnologia electromagnètica per tot arreu, feta al 1971, tal com indiquen les instruccions, per la desapareguda botiga Mabar de Barcelona.

Em venen a la memòria els records d’aquells anys, la maqueta del Pol a sobre del llit dels seus pares, la mateixa via, la mateixa catenària. En Pol, un dels privilegiats posseïdors de la marca alemanya, mentre els altres ens havíem de conformar amb Jyesa, Lima o Jouef...

1971, encara no coneixia ni la llei de Ohm, ni els rectificadors ni molt menys com funcionava un relé, a casa encara funcionàvem a 125 volts...
Fins al 1974, ja amb 14 anys i una mica més de coneixements, no vaig ser capaç de modificar la meva maqueta, obra del tiet, amb el primer semàfor amb tall de corrent a les vies. De vegades em pregunto si m’agraden els trens perquè sóc enginyer o és ben be a l’inrevés...

M’agrada el repte, anar descobrint el que van fer gairebé fa 40 anys, amb tecnologia avui dia obsoleta, i tornar a deixar-ho en funcionament, amb el màxim de respecte a l’original i que les noves generacions puguin admirar aquells trens elèctrics que ens van fer somiar als nens de la meva generació.