Setembre de 1969, els pares ens porten a visitar la ciutat de naixement de la mare, Múrcia. Recordo perfectament la primera part del viatge, fins a València. Sortida de l’estació de França amb un tren símbol de la modernitat aquells dies: l’automotor FIAT de color blau, el mític TER, acrònim de “Tren Español Rápido”.
L’inici del trajecte per la costa del Garraf, amb els seus túnels, la mare m’ensenyava el lloc on anaven a la platja de joves, a prop de Sitges, sempre en aquells trens de la postguerra, en vagons de fusta i locomotores de carbó.
El meu nas enganxat a la finestra, aquella pantalla gegant al paisatge, mentre comptava els pals de telèfon i els postes de la catenària.
A mida que ens acostem a terres valencianes, les primeres palmeres al costat de la via, el contrast de la sequera i les hortes.
Creuaments amb combois de mercaderies, els “naranjeros”, en direcció a Europa, on s’exportaven les millors taronges, fruit de la regió. Les Alsthom eren aleshores les reines de la tracció elèctrica al corredor del Llevant.
El pare satisfet amb la comoditat de l’aire condicionat, un luxe que només podies trobar en alguns grans magatzems a Barcelona.
Aquell tren havia substituït no feia gaire temps a un altre automotor mític, també d’origen italià, el TAF, que no vaig conèixer, recordo només les histories del tiet Juan, cosí germà de la mare, cap de vendes d’una empresa metal·lúrgica de Les Corts, que havia recorregut la península amb ell als seus viatges de negocis.
Records de l’estació del nord de València, on es feia parada fins continuar cap a Múrcia.
Hi havia força temps. El pare em va comprar un parell de “tebeos” de “Hazañas Bélicas”, que em van tenir força entretingut durant la resta del viatge.
I de sobta la bufetada d’aire calent al baixar del tren a l’estació de Múrcia, el tren va continuar el seu recorregut, pot ser en direcció a Andalusia...
Els trens d’un temps que només podem recrear avui a les nostres maquetes.
L’inici del trajecte per la costa del Garraf, amb els seus túnels, la mare m’ensenyava el lloc on anaven a la platja de joves, a prop de Sitges, sempre en aquells trens de la postguerra, en vagons de fusta i locomotores de carbó.
El meu nas enganxat a la finestra, aquella pantalla gegant al paisatge, mentre comptava els pals de telèfon i els postes de la catenària.
A mida que ens acostem a terres valencianes, les primeres palmeres al costat de la via, el contrast de la sequera i les hortes.
Creuaments amb combois de mercaderies, els “naranjeros”, en direcció a Europa, on s’exportaven les millors taronges, fruit de la regió. Les Alsthom eren aleshores les reines de la tracció elèctrica al corredor del Llevant.
El pare satisfet amb la comoditat de l’aire condicionat, un luxe que només podies trobar en alguns grans magatzems a Barcelona.
Aquell tren havia substituït no feia gaire temps a un altre automotor mític, també d’origen italià, el TAF, que no vaig conèixer, recordo només les histories del tiet Juan, cosí germà de la mare, cap de vendes d’una empresa metal·lúrgica de Les Corts, que havia recorregut la península amb ell als seus viatges de negocis.
Records de l’estació del nord de València, on es feia parada fins continuar cap a Múrcia.
Hi havia força temps. El pare em va comprar un parell de “tebeos” de “Hazañas Bélicas”, que em van tenir força entretingut durant la resta del viatge.
I de sobta la bufetada d’aire calent al baixar del tren a l’estació de Múrcia, el tren va continuar el seu recorregut, pot ser en direcció a Andalusia...
Els trens d’un temps que només podem recrear avui a les nostres maquetes.
Foto: TER a Sagunt, 1972 de "Coyote" del portal Tranvia
quin viatge més bonic! i en un tren de luxe! que bé ho expiques, i com descrius la història...
ResponEliminamolt bé Toni! ets un bon bloguer