diumenge, 24 de juliol de 2011

Baixador de Vallvidrera


Avui, tot repassant el meu arxiu fotogràfic, m’he retrobat amb aquesta postal d’en L.Roisin del baixador de Vallvidrera.

Em venen a la memòria imatges de la meva infantesa, encara que la foto és del anys vint del darrer segle, no havia canviat massa als any seixanta, ja no circulaven els Brill amb l’aparta-vaques com a la foto, però encara es podien veure les composicions de tres unitats de la sèrie 300 dels construïts als Tallers de Sarrià a partir de peces enviades des dels Estats Units.

Recordo la seva sala d’espera, a la via del costat de la carretera de Vallvidrera a Molins de Rei, on ens havíem aixoplugat tot molls, desprès d’una gran tempesta amb llamps i trons, quan baixàvem des de la caseta de l’oncle.

També em ve a la memòria la petita garita on despatxaven els bitllets i la parada del venedor ambulant de llaminadures, tot just al final de les escales, on compràvem cigrons torrats i de vegades els caramels Darlings, una mena de Sugus que no es trobaven a tot arreu.

Encara que el camí cap al terreny de l’oncle era més civilitzat des de Les Planes, acostumàvem a fer el camí del bosc, des del Baixador, era més curt i més feréstec. Encara havíem pogut veure fer carbó d’alzina de la manera tradicional.

De vegades tornàvem per Les Planes, el camí el fèiem tot baixant les escales de La Gatosa, fins arribar al camí de Mas Guimbau, que condueix a la zona dels berenadors i finalment a l’estació.

L’estació de Les Planes representava per mi l’arribada a la civilització, l’edifici modernista amb la seva torre punxeguda i d’aparença germànica, em transportava amb la imaginació a altres indrets més llunyans.

Les Planes disposava de tres vies i tres andanes, així que amb una mica de sort podies veure més d’una circulació mentre esperaves l’arribada del tren cap a Sarrià.

Malgrat això, el Baixador m’ha quedat a la memòria, pot-ser per la seva situació, just al costat del túnel, que et permetia distingir l’arribada dels trens, al veure la llum cada cop més gran a mida que s’anaven aproximant.

Ja fa molts anys que l’oncle va vendre el terreny, i que no agafo aquest tren, però cada cop que passo amb cotxe pels túnels de Vallvidrera en direcció al Vallès, faig una ràpida mirada cap a la dreta per fer-hi un cop d’ull al meu Baixador.

1 comentari:

  1. Un nou post dels teus mentre els ciclistes donen voltes pels Champs Elisees... amb la sensibilitat de sempre, i parlant d'una línia que de ben petit jo també recorria... Jo anava a Rubí, i recordo perfectament cada estació, des de la de Sarrià, amb andanes de fustes a l'exterior... l'avi cronometrava el temps que trigava el 300 o la granota de Peu Funiculat al Baixador... també el recordo tocant l'acordió i la gent cantant... l'estació de les Planes era una gran estació, com dius tu, amb tres andanes! i a Sant Cugat un termòmetre ens deia el fred que feia als matins d'hivern. No paris! Salut i trens i tot

    ResponElimina