divendres, 26 d’agost de 2011

Un ferrocarril a l'infern

Alaska, febre de l’or, any 1897. La dificultat del viatge dels buscadors d’or a través de la ruta de Klondike fins els territoris del Yukon van inspirar l’idea de construir un ferrocarril pel White Pass.

Davant de l’escepticisme i dubtes dels inversors britànics , Michael J. Heney, un experimentat contractista que volia trobar nova feina i demostrar el seu talent va dir: Doneu-me prou dinamita i construiré un ferrocarril a l’infern !

El 28 de maig del 1898 va començar la construcció d’aquest ferrocarril de via estreta d’un ample de 3 peus ( 914 mm) que puja des de Skagway al nivell del mar fins el cim del White Pass (879,3 m) en només 20 milles (32 km), amb pendents del 3,9%.

Dos mesos després de l’inici de les obres, la primera locomotora va entrar en servei a les primeres 4 milles (6,4 km) de via completa. El WP&YR (White Pass & Yukon Route) va ser el ferrocarril més al nord de l’hemisferi occidental.

La construcció de les 110 milles (177 km) de via van ser tot un repte, van ser necessaris corbes vertiginoses , dos túnels i varis ponts i viaductes. Els treballadors van arribar al cim del White Pass el 20 de febrer de 1899 i el 6 de juliol de 1899, la construcció va arribar al llac Bennet a la ruta del riu i dels llacs.

El dia 29 de juliol els dos equips de treball, es van trobar a Carcross, on va ser col·locat un tirafons d’or cerimonial pel president del ferrocarril, Samuel H.Graves.
 
Van ser necessaris 450 tones d’explosius, i la feina de trenta cinc mil homes per vèncer el clima i l’orografia desafiant per construir el “Ferrocarril construït amb l’or”.
 
El projecte va costar 10 milions de dòlars de l’època, amb inversors britànics, enginyeria americana i contractació canadenca.

A través de la seva historia centenària, el ferrocarril ha passat de fer petites operacions amb els primers buscadors d’or a operacions amb grans corporacions que van obtenir el control de la mineria en Klondike. Durant dècades el WP&YR va transportar quantitats molt importants de minerals fins el port de Skagway, per ser carregat als vaixells.

Durant la 2ª guerra mundial, el ferrocarril va ser el proveïdor principal per la construcció de la autopista d’Alaska del exercit dels Estats Units i finalment va guanyar fama internacional com a tren turístic.

El ferrocarril va ser operat amb tracció vapor fins l’any 1954, amb la transició a locomotores dièsel elèctriques.

El WP&YR va evolucionar en empresa integral de transport, amb operacions als molls, trens, autobusos, vaixells, avions, hotels i oleoductes.

Els preus dels mineral van caure al 1982, les mines van haver de tancar i el WP&YR va suspendre les activitats.
 
Al 1988 va reobrir per operar com a tren turístic.

El material motor el composen 20 locomotores dièsel elèctriques i 2 locomotores de vapor.

L’orgull de la companyia és la locomotora nº 73, una Baldwin 1-4-1 Mikado, completament restaurada al 1947, a la que se li va afegir la locomotora nº 69, una Consolidation 1-4-0 , construïda també per Balwin Locomotive Works de Philadelphia al 1908. Aquesta locomotora va treballar durant 46 anys traccionant trens de passatgers i mercaderies. Es va vendre al 1956 al ferrocarril Black Hills Central, i va acabar al museu Stuhr a Grand Island, Nebraska el 1976. Al 2002 el WP&YR va recomprar la locomotora al museu i va restaurar-la degut a la demanda de tracció a vapor, tornant a donar servei al 2008, des de llavors es pot veure en funcionament amb trens especials.

La tracció normal l’asseguren les locomotores dièsel elèctriques General Electric, dels anys 1950 i les ALCO dels 1960.

Els 80 cotxes de passatgers restaurats i replica dels originals, tenen noms de llacs i rius d’Alaska, Yukon i Columbia Britànica, i tenen una edad mitja de 40 anys. El més veterà, el Lake Emerald va ser construït al 1883 i encara presta servei diari.

El ferrocarril disposa d’una maquina llevaneus de vapor, la nº 1, construïda al 1898 per Cooke Locomotive and Machinery Company, de Paterson, Nova Jersey.
Arrossegada per dues locomotores de vapor, la llevaneus amb les seves 10 pales expulsa la neu per acció de la força centrifuga. La llevaneus va deixar de donar servei al 1965, però es va fer funcionar de nou al 2009 i al 2011 per netejar les vies de neu entre White Pass i el llac Bennet. Avui es pot veure restaurada al dipòsit de Skagway.

Agraïments al meu company, l'Angel Tudela, que ha pogut fer aquest viatge encisador durant les seves vacances al Canadà. Seves són les fotos, gràcies a la informació i vídeos que m’ha dut, he pogut fer aquest petit recull d’un ferrocarril que ha merescut el títol de Lloc Històric de l'Enginyeria Internacional, honor compartit amb obres com la Torre Eiffel, l’estàtua de la Llibertat o el canal de Panamà.

1 comentari:

  1. Un reportatge excel·lent marca de la casa. Felicitats. M'has fet gaudir i engrescar.

    ResponElimina