Després de visitar el nord de Noruega, on no hi arriba el ferrocarril, cap a les 20h arribem a la ciutat de Trondheim (es pronuncia Tronyeim). Al acostar-nos a la població des de l'aeroport ja identifico les primeres vies que venen del nord, des de la localitat de Bodo, on habiem agafat l'avió gairebé una hora abans, per sobre del cercle polar àrtic.
Dilluns al matí hem de sortir a les 9 hores per continuar el nostre recorregut en autocar cap a la regió dels fiords. En aquesta epoca del any el sol és visible les 24 hores del dia, ja fa sis nits que tinc problemes per dormir amb la claror, així que a dos quarts de set m'aixeco i m'en vaig a fer un tomb a l'estació del ferrocarril, mentre la meva dona dorm.
Al voltant de dos quarts de vuit l'activitat a l'estació és important, ens trobem a la línia que uneix Oslo amb Bodo. A les andanes em trobo trens automotors regionals i també trens de llarg recorregut amb destinació Oslo i Bodo.
Els trens aqui encara són trens, amb locomotora i cotxes de viatgers. La NSB (Ferrocarrils Estatals Noruecs) només te trens més moderns a la línia que enllaça Oslo amb l'aeroport, i podem respirar l'ambient que fins no fa gaire encara teníem a casa nostra.
Al costat de l'estació i ha la platja de contenidors que enllaça amb l'activitat portuària, ja que Trondheim és un important port del país. Podem veure vagons noruecs però també alemanys, no oblidem que Noruega té ample UIC.
La línia és electrificada en aquesta zona, encara que hi han zones de muntanya sense catenària. Al davant del comboi de mercaderies es veu una locomotora diesel amb rodatge C-C, amb els colors d'una companyia privada, sembla que això de la liberalització arriba a tot arreu.
A l'estació, els pals de la catenària són metàl·lics, encara que és habitual trobar pals de fusta per la majoria del recorregut, gairebé tot de via única. La fusta es present a tot el país, aixi que no és estrany que la caseta de senyals sigui també construïda amb aquest material.
Noruega és un país molt extens, la distancia en línia recta entre els extrems nord i sud és de 1.800 km, més o menys la mateixa distància que hi ha de Londres a Sicília. Els noruecs van intentar comunicar les seves ciutats amb el ferrocarril, i van aconseguir arribar més enllà del cercle polar àrtic, però més amunt de Fauske van haver de reconèixer la seva derrota, i el transport s'ha de fer per mar o per carretera. A Narvik torna a existir el tren fins a Kiruna(Suecia).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada