TGV Atlantique

Va ser l’any 1991, que per motius de feina, vaig tenir l’oportunitat de viatjar a França, i conèixer un tren revolucionari a Europa, i que va rellançar la popularitat del nostre estimat mitjà de transport.

Durant gairebé deu anys el vaig agafar per fer el recorregut entre Paris i Saint Pierre des Corps (Tours), pels meus desplaçaments a l’empresa on treballava, que tenia la seva planta de producció francesa a la localitat d’Amboise, a la bonica regió dels castells del Loire.

El viatge era una combinació encadenada de mitjans de transport: avió del Prat fins a Paris-Orly, un cop arribat a l’aeroport parisenc, combinació de “Orly-Val”, una mena de llançadora automàtica sense conductor, guiada amb rails, però amb rodes pneumàtiques, RER (tren de rodalies) i metro, fins arribar a l’estació de Montparnasse, lloc de sortida del TGV (tren à grand vitesse). També hi havia la possibilitat d’anar a l’aeroport Charles de Gaule amb Air France, i agafar un TGV allà mateix (fixeu-vos, parlo d’inicis dels anys 90!), però amb l’inconvenient que si l’avió patia una mica de retard hi havia força probabilitat de perdre el tren, així que ho vaig fer en comptades ocasions.

Els francesos es van adonar ràpidament que intentar fer arribar un nou traçat d’alta velocitat fins al centre de Paris hagués estat força complicat i molt car, així que van decidir d’aprofitat la xarxa existent dins de la corona metropolitana, tot aprofitant que la xarxa és d’ample UIC, i començar el traçat exclusiu d’alta velocitat amb via dedicada un cop fora de la ciutat.

Malgrat aquesta concessió, cal dir que el temps del recorregut des de Montparnasse fins a Saint Pierre d’uns 240 km és feia (i es continua fent) en un temps d’una hora i cinc minuts, amb una aturada intermèdia.

Per la combinació d’horaris, normalment agafava el tren al voltant de las set del vespre. El tren anava bastant ple, amb forces persones amb el maletí de la feina, segons em comentaven, molta gent viu a la regió del Loire i es desplaça fins a la feina en tren, sembla ser que ja existien abonaments mensuals del TGV.

Els trens eren de la primera generació construïts per Alstom al 1988, el mateix model que desprès es va aprofitar de base pels nostre AVE’s i Euromeds. Recordo l’impacta en el tram del recorregut paral·lel a l’autopista, on es fa pales la velocitat al avançar els cotxes a una velocitat de 300 km/h. Més tard es van introduir els trens de dos pisos, però mai els vaig agafar. I com comentava en un altre relat dedicat a França, encara segueixen en servei, després de 20 anys de la seva posta en funcionament.

També recordo especialment el kiosc de revistes de l’estació de Saint Pierre, on anava comprant forces revistes (Loco Revue, Voies Ferrées, Rails sans frontières...) molt superiors al panorama local de l’època, i que avui formen part del recó internacional de la meva biblioteca ferroviària particular.

Durant deu anys he anat comparant les diferencies del model ferroviari dels dos països, nosaltres també hem pujat al carro de l’alta velocitat, però llastrats pel greu error històric de l’ample ibèric, que els nostres politics mai no han sabut o no han volgut solucionar.

L’altre dia parlant amb en Jordi E-1001 i en Pacheco comentàvem la construcció del tercer carril del nus de Mollet. Serà possible que hi hagi algú amb una mica de seny amb aquest país ?