El Carrilet de Can Parellada

Miro les velles travesses de fusta, els carrils centenaris, mentre sento el troc-troc compassat de les rodes al trepitjar les unions, els roncs dels motors dièsel...

La parella del davant s’aixeca, disminuïm la velocitat. Som a punt d’arribar a Sant Esteve de Sesrovires.

La gent baixa del tren i l’interventor aprofita per anar a estirar les cames.

El tren descendent encara no ha arribat i hem d’esperar, som en una línia de via única.

Miro per la finestra, uns vells vagons de vores baixes de fusta es podreixen al sol a la via de l’antic apartador. Les herbes envaeixen el cobert de mercaderies.

Sento la botzina del tren que ve d’Igualada, neguitós miro el rellotge, gairebé deu minuts de retard. Ja tinc ganes d’arribar.

El cap d’estació fa sonar el xiulet i el maquinista accelera enfilant la pujada en direcció a La Beguda Alta. Passem al costat de les vinyes mentre a l’horitzó s’albiren les roques de la muntanya de Montserrat. El comboi verd esbufega, deixant el seu rastre de fum negre dels tubs d’escapament... Som al 1975 o potser 1976...

L'estació de Capellades al 1976, foto de Lauria1226

Dels diferents trens que he agafat durant la meva vida, el carrilet dels Catalans, és sense dubte el tren que em va acompanyar durant la meva adolescència. El tren que em duia a l’escapament els caps de setmana, fora de la ciutat, amb la colla d’amics.

La família ja s’havia motoritzat com tants d’altres a la dècada dels 70, els pares havien edificat una torre a l’urbanització Can Parellada, entre La Beguda i Masquefa, que gracies a les habilitats del promotor, va aconseguir que la companyia accedís a fer un baixador a la mateixa urbanització. Fins i tot va edificar un modern edifici d’estructura metàl·lica i vidre, que pocs anys després, un cop abandonat el servei de personal al fer-se cap FEVE de l’explotació, va ser destruït, obra de les bretolades i actes vandàlics dels incontrolats que venien a la boite ( a llavors no és deien discoteques) els caps de setmana.

Anys d’idealisme, quan encara penses que pots canviar el món... Vaig participar en les manifestacions per evitar el tancament de la línia al 1977.

Encara recordo al meu amic homònim Antonio G. Saracho amb un drap vermell davant del automotor MAN, aturant-lo abans d’arribar a la corba del túnel, amb la complicitat del maquinista.

Anys de color de rosa, allí vaig conèixer a la meva novia, ara la meva dona. Els meus sogres tenien una casa molt a prop del baixador, des de on podies sentir el xiulet i la remor dels trens al parar i engegar...

Anys de creixement personal, mentre estudiava la carrera i ho compaginava amb el treball, per que eren temps de dificultats. Els trens en miniatura van quedar aparcats durant tot aquell temps, els viatges en carrilet mantenien però encesa la flama del ferrocarril al meu interior.

Ja adult, a la tornada de la mili, jo també em vaig motoritzar amb un vell 600 i vaig deixar d’agafar el carrilet. Però la proximitat de la línia tant a casa dels pares com dels sogres va fer que anés seguint la seva evolució, un cop que és va fer càrrec la Generalitat i es van fundar els FGC.

Es va renovar la via, es van reformar els MANs, i es va disminuir el temps de recorregut dels viatges. Més endavant es va electrificar, i de sobte van desaparèixer els vells automotors dièsel.

Ja pare, moltes vegades baixava amb la meva filla o el meu fill agafats de la mà a veure passar els trens al baixador, una simple marquesina va substituir al preciós edifici dels anys 70, perdut per obra de l’estupidesa humana anys enrere.

Ja no hi queda personal a moltes estacions, els vells edificis han estat enderrocats i substituïts per la funcionalitat que tant impera avui dia...

Tanco de nou el ulls, i deixo que la memòria em transporti a aquells ambients ja desapareguts...