El tren de la frontera

Estirat en el sofà, mentre em recupero de la meva operació, em venen a la memòria més records dels trens de la meva infància.

El pare va fer la “mili” entre la Seu d’Urgell i la Cerdanya. Encara recordo les seves històries del castell i del destacament a Martinet, i de com va patir dels peus durant les travesses de muntanya que li van tocar fer al llarg del servei.

En aquells temps (1950) el desplaçaments fins la caserna des de Barcelona es feien amb tren fins a Puigcerdà i després amb cotxe de línia de l’Alsina-Graells fins La Seu. El pare sempre anomenava aquells indrets com la frontera.

Quan jo tenia cinc anys, ho sé perquè la mare sempre m’explica que estava embarassada del meu germà, el pare ens va voler ensenyar els llocs que havia visitat quinze anys enrere.

Deuria ser l’estiu del 65, varem agafar el tren a l’estació del Nord de Barcelona, lloc de sortida de la línia en aquella època.

El pare va voler que anéssim còmodes i va comprar bitllets de primera classe. Recordo l’interior dels cotxes de fusta, amb seients de vellut verd amb els reposacaps blancs. Podrien ser Costes o ex-Nord, era massa petit per recordar-me.

Mireu la precarietat del material en aquell temps: poc després de sortir de Barcelona, una forta pluja va descobrir goteres al sostre, i ens varem veure obligats a canviar de lloc a un cotxe de classe inferior.

Al passar per Torelló, el pare em va explicar que havia parat un cop de tornada en un dels escassos permisos que li donaven, per veure als seus tiets i cosines que vivien allí des de que va acabar la guerra.

El pare em va avisar quan passàvem pel túnel de cargol. Recordo la foscor per les finestres, que havíem tancat per precaució i que per mi es va fer interminable fins que vaig tornar a veure la claror de la boca del túnel.

Ara penso, amb el coneixements que he anat adquirint, que aquell tren, molt probablement, deuria ser traccionat per una Alsthom fins a Ripoll, i desprès per una 1000 , i qui sap, pot ser amb doble tracció amb una 242 tanc fuelitzada.

Recordo també l’arribada a l’estació de Puigcerdà, la seva platja de vies i la pujada fins el centre de la població.

Haig de buscar a la capsa de les fotos a casa de la mare, recordo una foto de l’estació des de dalt del poble que per a mi no tindria preu.

Aquest va ser el meu primer contacte amb la línia del Nord, amb el tren de la frontera i també amb el Pirineu.

Anys després vaig agafar altres trens, a la meva època de minyó escolta: les suïsses fins al Figaró per fer les Cingles de Bertí o el Tagamanent , fins a La Garriga per pujar al Puiggraciós o fins a Ribes per pujar a Núria.... però això ja és un altre història.

Segurament aquest viatge ja llunyà, va ser la llavor de la meva passió pels trens de muntanya.

Ara puc gaudir del meu petit tros del transpirinenc a casa, amb un mòdul de l’estació de Ribes de Freser, i gràcies a les darreres reproduccions de material a escala HO, puc recrear aquells trens que va agafar el pare i els que més tard vaig agafar jo mateix.

Al pare no li agradaven els trens com jo, i pot ser no ho va arribar a entendre mai, però soc feliç de recordar aquells moments i la seva paciència al llarg de tants anys amb la meva afició.

Malauradament el maleït càncer es va endur el pare ja fa cinc anys, i no va poder veure mai finalitzat el meu mòdul, que vaig exposar per primer cop al Saló del Hobby de 2004, deu mesos desprès de la seva mort.

Estic convençut que hagués somrigut al veure el tren que el portava a la frontera !