Vaig descobrir el cremallera de Núria als anys setanta, quan tenia 12 anys. A la meva època de minyó escolta, varem fer una excursió amb l’esplai de Maria Mitjancera per conèixer aquest indret emblemàtic del nostre país.
Després de dormir a Ribes, a casa d’uns familiars de mossèn Anton Torner, ens varem llevar molt d’hora i amb pas decidit varem enfilar la carretera en direcció de Queralbs.
Al arribar a l’estació de Queralbs, ens varem endinsar a la plataforma de la via, no se ben bé si perquè el nostre monitor desconeixia el camí del Pelegrí, o perquè en aquelles dates no es trobava en bones condicions.
Van ser hores de trepitjar el balast amb les xiruques i contemplar el perfil dentat de les plaques metàl·liques de la cremallera. La meva curiositat per la tècnica feia que la meva vista quedes hipnotitzada per les travesses i els tirafons de la via.
El primer comboi ens va sorprendre a l’alçada del túnel del Navarro, el maquinista ens va avisar a cop de xiulet abans de que ens endinséssim a la boca del túnel.
Vaig quedar bocabadat veient el petit monstre d’acer, amb les seves bieles, el seu pantògraf, grimpant per la forta pendent, fins veure desaparèixer el darrer vagó dins de la foscor del túnel...
Mica en mica anàvem guanyant metres, els típics indicadors que van comparant l’alçada amb altres llocs coneguts de la geografia, ens donaven forces, - apa nois ja falta menys !
Les vistes eren precioses, tota una part del recorregut que avui dia, malauradament , ja no es visible des del tren, un cop ha entrat en servei el nou traçat pel túnel del Roc del Dui.
Cap a les dotze del migdia arribàvem a l’esplanada del santuari. Temps de fer un volt pel llac, pujar fins el refugi amb l’antic funicular, i menjar els entrepans al costat de l’ermita de Sant Gil.
Era primavera, però a primera hora de la tarda, van començar a caure volves de neu, i tothom es va afanyar a dirigir-se cap a l’estació. No era qüestió de quedar-se allà dalt, era diumenge i encara havíem de tornar cap a Barcelona. L’endemà hi havia escola.
Recordo la composició del tren de baixada, amb una de les locomotores elèctriques, amb dos cotxes de passatgers i el furgó K de fusta verd al darrere. Els cotxes anaven plens a rebentar...
Després de dormir a Ribes, a casa d’uns familiars de mossèn Anton Torner, ens varem llevar molt d’hora i amb pas decidit varem enfilar la carretera en direcció de Queralbs.
Al arribar a l’estació de Queralbs, ens varem endinsar a la plataforma de la via, no se ben bé si perquè el nostre monitor desconeixia el camí del Pelegrí, o perquè en aquelles dates no es trobava en bones condicions.
Van ser hores de trepitjar el balast amb les xiruques i contemplar el perfil dentat de les plaques metàl·liques de la cremallera. La meva curiositat per la tècnica feia que la meva vista quedes hipnotitzada per les travesses i els tirafons de la via.
El primer comboi ens va sorprendre a l’alçada del túnel del Navarro, el maquinista ens va avisar a cop de xiulet abans de que ens endinséssim a la boca del túnel.
Vaig quedar bocabadat veient el petit monstre d’acer, amb les seves bieles, el seu pantògraf, grimpant per la forta pendent, fins veure desaparèixer el darrer vagó dins de la foscor del túnel...
Mica en mica anàvem guanyant metres, els típics indicadors que van comparant l’alçada amb altres llocs coneguts de la geografia, ens donaven forces, - apa nois ja falta menys !
Les vistes eren precioses, tota una part del recorregut que avui dia, malauradament , ja no es visible des del tren, un cop ha entrat en servei el nou traçat pel túnel del Roc del Dui.
Cap a les dotze del migdia arribàvem a l’esplanada del santuari. Temps de fer un volt pel llac, pujar fins el refugi amb l’antic funicular, i menjar els entrepans al costat de l’ermita de Sant Gil.
Era primavera, però a primera hora de la tarda, van començar a caure volves de neu, i tothom es va afanyar a dirigir-se cap a l’estació. No era qüestió de quedar-se allà dalt, era diumenge i encara havíem de tornar cap a Barcelona. L’endemà hi havia escola.
Recordo la composició del tren de baixada, amb una de les locomotores elèctriques, amb dos cotxes de passatgers i el furgó K de fusta verd al darrere. Els cotxes anaven plens a rebentar...
Qui li anava a dir a aquell noi, que trenta tres anys després, estrenaria allà dalt mateix, la seva pròpia rèplica en modelisme tripulat d’una d’aquelles bestioles blanques i blaves...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada